Un bloc amb apunts sense pensar gaire, els pensaments i les coses tal com ragen...
dijous, 29 de desembre del 2011
dijous, 22 de desembre del 2011
Pel·lícula: Jesucrist Superstar
Algunes impressions:
- L'enregistrament és de 1973 i això es nota: hi ha un clima hippie per tota la pel·lícula.
- El fet de barrejar elements del passat (història, alguna roba...), amb elements del moment (avions, tancs, armes de foc) en el seu moment devia ser trencador. Ara fa poc més que riure.
- La cort d'Herodes actualment s'hauria de gravar a la sala Arena de Barcelona...
- Podrien haver agafat un Jesús que no fos guenyo, dic jo... tot i que fa uns falsets cantant que podria haver triomfat en algun grup heavy (si en aquell moment haguessin existit, clar).
- I finalment, la pel·lícula se centra més en el personatge de Judes que en el de Jesús. Per mi, ell és l'autèntic protagonista.
dijous, 15 de desembre del 2011
Pel·lícula: Delicatessen
L'escena de l'evacuació d'aigua al lavabo és brutal. Encara ric...
dilluns, 12 de desembre del 2011
dijous, 8 de desembre del 2011
Vídeo: Pringles
diumenge, 4 de desembre del 2011
dijous, 1 de desembre del 2011
dilluns, 28 de novembre del 2011
Quilting a Oristà
Diumenge passat hi havia una comunitat amish fent patchwork a Oristà... tenien molta feinada!
dimarts, 22 de novembre del 2011
Som país?
Anava venint i pel carrer només hi ha Audis, BMW i cotxes de gamma alta. Fa 10-15 anys veure un Audi era una cosa espectacular, raríssima... des de fa un temps, tothom té el gran cotxàs, i si te'l canvies, sempre ha de ser millor.
Nosaltres tenim un monovolum i anem ben xirois, sempre brut, per dins i per fora, sovint sembla un armari de tanta roba, jaquetes i sabates que hi ha tirades pel darrere. Sempre carregat al màxim... quan teníem la Daina, el maleter semblava un Tetris, amb el gos i tota la parafernàlia que portàvem. Ara, sense gos, anem exactament igual (o pitjor, més plens encara). Aquest febrer, finalment, el cotxe deixarà de ser del banc i serà nostre, després d'un tip d'anys de pagar!
Sigui com sigui, no crec que siguem un país per tenir cotxes tan bons; aquí ens hauríem de conformar amb anar amb el Seat Ibiza malparit de tota la vida, evolució lògica d'aquell 600 nostàlgic que tots els nostres pares havien tingut quan eren joves. Deixeu d'enganyar-vos, el cotxe no deixa de ser una eina per anar del punt A al punt B, i no l'objecte de culte sagrat que és per a moltes persones.
També vull fer una menció especial a tota aquella xusma que té un 4x4 per anar pel mig de la ciutat. Sou fantàstics. Igual que són fantàstics per aparcar: sempre hi ha lloc. També podeu comprar-vos uns grampons per anar per la Diagonal, diu que van tant bé; o també un parell d'arnesos i tot l'equip d'escalada sencer (ep, el més car que trobeu), igual ho necessiteu pujant per les escales mecàniques del Gran via 2.
dilluns, 14 de novembre del 2011
Pel·lícula: Fràgils
Espectacular, Jaume Balagueró ens fa cagar de por un cop més. Al començament potser es fa una mica pesat la introducció lenta de personatges, però després agafa un ritme frenètic que fa posar els pèls de punta. Sens dubte, avui #nodormo XD
dimecres, 9 de novembre del 2011
Les adoberies de Vic
Com tot el que passa en aquest país, el que havia estat una gran potència va acabar caient en desús, en l'oblit i, finalment, en la deixadesa.
Fins fa un parell de legislatures municipals, les adoberies no deixaven de ser el gra al cul de Vic, un lloc que queia a trossos, un niu de ionquis, quedava gairebé fora muralles per l'única part de la ciutat que encara no havia crescut (la veritat és que encara feia força tuf).
En aquell moment algú es va il·luminar i tots els partits polítics en aquelles eleccions van veure que un gran patrimoni com les adoberies s'havia de salvar, no podia anar tot a terra, allò formava part de la història. Es va crear una plataforma i van començar a córrer notícies que el complex estava en perill.
Finalment un il·luminat va decidir que això és bé cultural d'interès nacional i que de cap manera ho podem perdre.
Resultat: un barri sencer ple de merda i edificis abandonats. Un paradís per als gats i les rates. Projecte per recuperar o fer-ne alguna cosa? Ni idea, però diria que amb l'abundància de calers que tenim actualment, hi ha altres coses amb més prioritat.
Mentrestant, va passant el temps, anar aguantant i esperant que qualsevol dia de pluges se'n vagi tot a prendre pel cul... em sembla que a l'ajuntament ja li estaria bé aquesta opció (a mi tampoc em desagrada massa).
diumenge, 6 de novembre del 2011
Pel·lícula: Llàgrimes del sol
A més, hi surt Monica Bellucci, que sempre és un punt a favor i una bona empenta per mirar qualsevol pel·lícula on surti ella. En aquesta ocasió fa d'italiana i, com passa en la majoria de pel·lícules on apareix, s'ha de justificar com a tal: en aquest cas, dient 4-5 frases en italià quan està molt emprenyada (fet que li dóna realisme, ja que normalment per molts idiomes que sapiguem, per cagar-nos en Cristu ens va força millor la llengua mare).
Val la pena dir que no és una pel·lícula típica nord-americana, plena de fantasmades, sinó que és una història bastant creïble. Mireu-la (si us ve de gust, clar).
divendres, 4 de novembre del 2011
Dieta: mes 2
La nota negativa per a la dieta és ser català, sens dubte: sempre hi ha alguna cosa o altra a celebrar. Amb dues castanyades seguides (dia 31 i dia 1) vaig guanyar una mica més d'un quilo... i això que no m'agraden les castanyes ni els panellets. Tant que costa de perdre i tant poc de guanyar :-(
dimarts, 1 de novembre del 2011
Castanyada
I que no acabeu com la senyora castanya i el seu difunt marit...
divendres, 21 d’octubre del 2011
Quan es pon el sol
Tirada per a un concurs d'ombres a Flickr. He rigut molt fent el muntatge, però hi he estat MOLTA estona!
Festa dels Súpers 2011
Pares i mares, que hi ha festa aquest cap de setmana! Nosaltres hi vam anar l'any passat i, tal com vam prometre... aquest any mirarem de no acostar-nos-hi a menys de 10 quilòmetres a la rodona...
Quin horror de gent quan tot és gratis. La carpa de pizzes Tarradellas semblava el menjador social de can Sureda, una cua increïble per un trist triangle de pizza
Penseu-hi bé, a veure si val la pena anar-hi o escapar-ne...
dimarts, 18 d’octubre del 2011
Pel·lícula: La morada del miedo
dimecres, 12 d’octubre del 2011
Heavy: la història del Metal
També és divertit veure Sebastian Bach, cantant d'Skidrow, té una retirada curiosa al Josmar, i sentir-li la veu parlant, té una veu més fina que l'Amaia Montero (aka, la voz de Ducados). És curiós com pot arribar a canviar la veu de les persones entre parlar i cantar (sense mencionar els retocs digitals, clar).
La conclusió que se'n pot extreure és que hi ha moments en què cal plegar i que sempre hi ha gent que no veu que ha arribat aquest moment (com la Duquessa d'Alba o Dee Snider, per exemple).
divendres, 7 d’octubre del 2011
Pel·lícula: Marathon Man
Jo no conec gaire jueus, però pel que sembla a la pel·lícula, se'ls reconeix per l'aspecte, ja que al principi de tot, hi ha un malentès amb uns cotxes i a la mínima ja comencen a insultar-se mútuament jueu-nazi. Això és veritat o és un altre tòpic de pel·lícula?
dissabte, 1 d’octubre del 2011
Dieta: mes 1
Per cert, per controlar el pes i la tendència, faig servir l'aplicació d'Android Libra, va realment molt bé i t'ajuda a veure que vas cap avall seguint una tendència, més que fixar-te en la xifra que va apareixent a la bàscula cada matí...
Un cop passat aquest primer mes, la pèrdua de pes serà més progressiva, no tan accentuada, però ara el costum de menjar una mica menys (i evitar els pecats) ja està força arrelat :-)
dijous, 29 de setembre del 2011
Pel·lícula: Scorpio
Detall vintage: l'ús del zoom és molt divertit. En aquell moment devia ser trencador; ara fa trencar de riure XD
Per cert, continua explotant el tòpic que la CIA són una colla de fills de puta i traïdors acabats... potser al final ens ho haurem de creure.
dissabte, 10 de setembre del 2011
Sony Center de Vic
S'ho han currat. Sempre tenen aparadors plens de Clicks, però aquest dedicat al Mercat de música viva és triomfal!
dijous, 1 de setembre del 2011
A dieta!
Deixant enrere les subnormalades de les dietes de moda (carxofa, pinya, Dukan), ideals per perdre pes i a la mínima tornar a guanyar tots els quilos perduts i un extra addicional, per com s'arriba a ser de ruc jugant amb la salut (diuen que la Dukan és ideal per enviar a prendre pel cul els ronyons, rumieu-hi abans de fer-la, que en teniu dos, però fan falta!), vam fer una dieta hipocalòrica clàssica, menjant de tot però amb menys quantitat d'aliments molt energètics (dieta que ens va fer fa un temps una parenta dietista que és una crac, tot i que no s'hi vol dedicar) i menjant tot sovint, abans que arribi la sensació de gana que mata.
Abans de tenir filles va ser molt més fàcil perdre pes, com va dir un dia la Mireia Portas a la tele, els pares ens convertim en el cotxe escombra dels fills i anem arreplegant tot el que no es mengen ells, i això és una gran temptació!
Aquí estem, una setmana més tard, no he menjat cap capritxet, ni una trista presa de xocolata, addicte total com n'era, ni cap escapadeta cap a la nevera per fer algun mos d'amagatotis... estic ben content de com ha anat.
També he aprofitat per anar a córrer força sovint, ja preparant-me per als 10 km de Calldetenes, per assegurar el dèficit de calories (que jo no sé menjar sense una miqueta de pa, al contrari que la Lyli).
Resum: 2 quilos perduts, sense massa esforç addicional. I els que queden per perdre...
Per cert, l'únic moment crític del dia, i que es repeteix dia rere dia, és a les 7 de la tarda, tinc mitja horeta o així en la qual només penso en arrasar la nevera!
dilluns, 29 d’agost del 2011
Ràdio: Tenir fills (El matí d'estiu, Catalunya Ràdio)
La secció pinta bé, comença amb un monòleg, força ensucrat, sobre una de les etapes de tenir fills (decidir tenir-ne, fer el chiqui-chiqui, embaràs, parir...) i llavors comença la debacle: la Míriam ha voltat hospitals i s'ha dedicat a entrevistar pares i mares passerells, la gran majoria amb només un fill (ara desenvoluparé més això), sobre experiències, sentiments, etc. Per què dic que la gran majoria només té un fill (a part de perquè ella ho diu)? Doncs perquè es nota.
1 fill: això és Hollywood. Vius en un anunci de Tampax, tot és de color rosa (especialment abans de parir), vas a la botiga i et col·loquen tota la merda haguda i per haver, molta de la qual no faràs servir en la vida, escoltes consells de tothom, llegeixes llibres, vas a classes de prepart (per sort, el ginecòleg ens va estalviar aquesta mena de tonteria sectària)... Un cop ha nascut la criatura, canvi absolut: no tenen manual d'instruccions. Tot el que t'havien dit no serveix per a res; tot el que et passa, no surt als llibres. Tires endavant a trompicons, però mai has de reconèixer que tens dubtes. El teu fill és el millor, el que beu més llet de la teta, el que amb 2 mesos parla, amb 5 ja camina i si no vigiles amb 9 mesos ja ha fet la primera marató, de llest que és. Els pares continuen comprant-ho tot, esterilitzant qualsevol cosa que hagi de tocar el pollet. Quan porten 4-5 mesos sense dormir ni una puta nit seguida, llavors comencen a sortir els tòpics. El més estès és el "però compensa" o "però t'omplen tant" (trobo que l'únic que omplen és el cubell de la roba bruta fins dalt). De totes maneres, com que només hi ha un fill per a quatre mans, llavors continues apardalat anys i panys (veure'n exemple al bloc de la Noa, si encara no l'ha tancat un altre cop, clar). La meva teoria és que en aquest estadi es queden la majoria que han de tenir fills per la pressió social.
2 fills: Chaos AD. Ja durant l'embaràs es comença a ensumar el fracàs: la mare no pot dormir quan està cansada, perquè resulta que la criatura que volta per casa demana atenció tot el dia. Això només és un dels avisos, els quals quan arriben ja és massa tard per fer-se enrere. Durant la gestació no hi ha temps de llegir llibres ni escoltar consells i, a més, ja recordes que no serveix de res llegir tot allò. Llavors arriben els gelos, la competició entre germans per cridar l'atenció, baralles, crits nocturns, etc. Intentes que el fill gran, anteriorment conegut com el rei del mambo, no se senti desplaçat, però clar, ara ja cal dividir i el petit demana molta més atenció. Et sap greu deixar al gran de banda, fins que arriba un dia en què penses que s'ha de curtir i punt (error: t'ho farà pagar més endavant). La casa és un caos, no dones abast a fer neteja que ja torna a ser tot brut, et poses molt nerviós, però no hi ha res a fer. Fa temps que has deixat de preocupar-te per si cal esterilitzar els biberons o si el sistema digestiu de la criatura pot menjar l'aliment X abans de l'any. Senzillament algú ja li ha donat algun trosset de xocolata, una mica de fuet o llet de vaca normal i corrent als 8-9 mesos i has comprovat que no passa res amb aquestes collonades.
3 fills: festival del humor. Els que ja han perdut el nord completament amb els 2 fills i són (som) més rucs que ningú tenim tres fills. L'única diferència de quan tens el segon és que amb el tercer ja no t'esparvera res, ja saps què t'espera i que no hi ha res a fer per aturar aquesta espiral de bogeria domèstica. Això clar, a no ser que n'hi arribin dos de cop com al senyor Gerent, amb molta punteria ell i molt receptiva la seva dona. "El tercer fill puja sol", "el tercer es cria sol"; el pròxim que em digui aquesta frase li foto una escopinada al Martini. Potser sí que puja sol, però la roba no se la compra pas sol, ni es canvia els bolquers, ni res. Total, reset. Torna a començar.
Ah, guardeu-vos bé de tenir tots els fills del mateix sexe. Jo després de tenir tres filles encara sento com a mínim un cop per setmana el mític "què, ara el nen?" o bé el "Anaveu a pel nen, oi?". Feu-me un favor, aneu a prendre pel cul. Amb tota l'educació pel món, però pel cul.
Ah, no ho he dit abans, Double Combo és fer que algun fill neixi quan treguis bolquers a algun de més gran. Feu-ho i convertireu la casa en l'AquaDiver dels pixats... un epic fail en tota regla XD
dimecres, 17 d’agost del 2011
Núria
En resum, vaig marxar amb el primer tren de Vic (em vaig equivocar) i vaig pujar des de Ribes fins a Núria a un ritme totalment esbojarrat. Val la pena dir que vaig trobar-me MOLTS guiris baixant i un parell de famílies autòctones pujant.
Si voleu veure la meva progressió o el track, passeu per Wikiloc.
L'arribada a Núria, suat com un porc, va ser apoteòsica. Vaig veure arribar el cremallera amb la família i em vaig posar a saltar i cridar com un
Els dies que vam ser allà van estar molt bé, llàstima d'un parell de tardes de diluvi i d'aquella boira que en qüestió de minuts et deixa a les palpentes...
Us deixo amb una selecció de les moltes fotos que vaig fer :-)
dissabte, 13 d’agost del 2011
Pel·lícula: Superfumats
Frase per emmarcar: El Dorado existeix.
Escena més esbojarrada: el peu i el cotxe de policia.
dimecres, 10 d’agost del 2011
Sensibilitat
dilluns, 25 de juliol del 2011
Pel·lícula: El guateque
La introducció està agafada amb pinces, pero el tros de la festa és molt divertit, Peter Sellers era un mestre de l'humor, i aquesta pel·lícula és un referent directe de Mr. Bean, especialment per la mala estrugança del personatge i el surrealisme extrem de les situacions.
És una joia de l'humor, sens dubte, però el ritme és de fa 30 anys, jo he trobat que alguna situació s'allarga fins a ser pesada.
El color dels mitjons és únic.
dissabte, 16 de juliol del 2011
Torroella de Montgrí - Castell del Mongrí - l'Estartit
Si voleu anar-hi algun dia, teniu el track al Wikiloc. Recordeu que només hi ha una font en tot el camí, més o menys a la meitat, i que no hi ha cap ombra a tota la part del Montgrí.
dijous, 14 de juliol del 2011
Pel·lícula: Dororo
dijous, 30 de juny del 2011
Circ
Aquest dimarts va acabar el curs de circ, va ser un tast, moltes hores divertides i rient.
També em va servir per veure que ja no tinc 20 anys per anar fent l'idiota pel món... Per a mi, el que va ser més complicat va ser la corda fluixa i el cable. No vaig tenir nassos de fer tres passes seguides!
Jordi, Marta i Marta, gràcies per fer-nos-ho passar tan bé
divendres, 17 de juny del 2011
Coses que no calia inventar: Aqua Baby
divendres, 10 de juny del 2011
dimecres, 25 de maig del 2011
dimecres, 18 de maig del 2011
Un chyron vintage
dilluns, 16 de maig del 2011
Twitter ha fet molt mal
Efectivament, ho heu endevinat, el paio del darrere de l'home de blanc. El primer és el primer: piular-ho... després ja ho celebrarem saltant com els altres XD
divendres, 6 de maig del 2011
dissabte, 30 d’abril del 2011
Excursió: Malniu
Una passejada des del refugi de Malniu fins a l'estany del mateix nom. Anada i tornada amb pujada moderada, es pot fer fàcil amb canalla si estan una mica acostumats a caminar.
El camí té força pedra grossa, però pels voltants hi ha molta herba, així que és fàcil anar sobre terreny tou.
La ruta està molt ben marcada, és realment difícil perdre's.
Com sempre, el registre a Wikiloc.
Per cert, la genètica és potent... quan jo era petit vam anar a aquest estany i vaig sucar-hi el peu. Les meves dues filles grans van acabar a l'aigua, una de cap al fang i l'altra amb tota una màniga a dins... en fi.
Una panoràmica del llac (pròpia):
dimecres, 27 d’abril del 2011
Hora de purgar!
I resulta que Manel Fuentes demana 900.000 euros per renovar. Amb això s'ha de pagar el seu sou i el de 3 guionistes. Res més. No cal pensar-s'ho ni un moment. Retallada a l'instant! I perquè no ho trobem tant car, de regal ens ofereix fer un programa de televisió... si el que caldria fer és donar-li diners perquè no surti per la tele!
A la ràdio intenta ser mordaç, a l'estil Terribas, preguntant i repreguntant si no li contesten les preguntes, però la veritat és que ho fa força malament, talla massa i, especialment, no sap massa de què parla. L'altre dia en un debat sobre energia nuclear estava completament perdut, però tot i així continuava intervenint i tallant a plaer.
L'únic que se salva són els xats (el Ferrussola-Mascó treu foc, el Noguera-Flavià és per plorar de riure) i els bons vivants, que fan angúnia de tants pèls a sopa que troben a tot arreu.
Si tant sap tallar, retallem ja!
dilluns, 25 d’abril del 2011
Vic-Gurb-Manlleu-Calldetenes en bici
Visiteu l'enllaç cap a Wikiloc si us fa gràcia anar-hi.
Una ruta bastant ronyosa... amb molt tros asfaltat, força carretera i un parell de llocs tallat (el túnel que passa per sota l'eix a l'alçada de Gurb i un camí vora d'una granja a l'alçada de Granollers de la plana). Si voleu fer el camí, us recomano fer-lo al revés, el tros de recta que va cap a Manlleu el fareu per la banda bona (si és que existeix alguna banda bona, clar, perquè és un tram molt perillós).
Pel que sí que val la pena és perquè es travessen un parell de rius... molt divertit fins que se't mullen els peus xD. Fent motocròs era molt divertit, amb bici, no tant...
dimarts, 12 d’abril del 2011
Coses que no calia inventar: pipes sabor Tijuana
Doncs bé, fa uns mesos vam entrar en una botiga de dolços per a canalla. La meva intenció era comprar pipes normals i corrents. No en tenien. I allà vaig cometre l'error. Vaig comprar les putes pipes sabor Tijuana. Marca Grefusa per més inri.
Només us vull dir que si alguna nit un amic ha begut massa i cal fer-lo vomitar, oblideu-vos del mític cafè amb sal, la maniobra de Heimlich o el massatge de campaneta: compreu-li una bossa d'aquestes pipes i foteu-les-hi coll avall. Aparteu-vos ràpid, el resultat està garantit!
dimecres, 30 de març del 2011
Preparant la Finisher
Així que ja fa uns quants dies que torno a córrer, ara que m'he recuperat de la garrotada amb la bicicleta pujant una trista vorera.
Com sempre, l'enllaç a Wikiloc per si voleu el track per al GPS. Haig de dir que hi ha hagut un tros en què l'aparell ha embogit (des del carrer Arquebisbe Alemany i fins la plaça de la Divina pastora) i no ha enregistrat res. Jo he tirat les línies a posteriori. També veig que pel passeig d'En Pep Ventura s'ha dedicat a fer línies rectes...
Per cert, si diumenge voleu anar a veure la cursa, recomano que aneu a aquest passeig, ja que és on es veu la major part del riu (sí, l'any passat vam passar molt tros per dins del riu, amb natació opcional inclosa) i hi ha les piscines de fang, tot un espectacle on diuen les males llengües que algun beneit es va tirar de bomba (ep, això diuen, tu).
Dades aproximades:
Distància: 7 quilòmetres
Temps: 42 minuts
dilluns, 21 de març del 2011
Sèries: Spartacus, sangre y arena (temporada 1)
La història és ben coneguda: un soldat traci es nega a acceptar les ordres d'un llegat romà, superior seu (per dret de conquesta), quan l'envia a una mort segura; és fet captiu i a partir de llavors es converteix d'esclau en gladiador, passant-les més putes que Caïn pel camí...
Els primers episodis són fluixets, ja que recorda massa a 300, la pel·lícula on es van gastar més litres de quètxup i oli de la història, tant per l'abús de les escenes amb croma com per la poca roba que porta tothom. De totes maneres, a mesura que va avançant, la sèrie guanya molt quant a intriga. A part, també juga amb un altre valor segur: apareixen tetes arreu, i ja sabem que això atreu al públic masculí.
Val la pena seguir la sèrie per veure Lucy Lawless ensenyant tot el que volíem veure a Xena, a banda de la seva genial interpretació de Lucrècia, una dona pèrfida i malvada com poques, o Ilitia, una romana que comença ben pàmfila i acaba... bé, acaba com acaba (com sempre, amb poca o gens de roba).
El personatge que fa d'Espartac devia estar patrocinat per Ricola, perquè la meitat de la pel·lícula se la passa cridant. Cridant molt.
I ja finalment per acabar de reventar la ficció de l'època, els gladiadors eren homes bèsties i malcarats. En aquesta sèrie apareixen així, repartint llesques a la mínima... però en canvi, quan parlen no paren de fer servir metàfores, i cada cop més elaborades. De veritat que aquest fet em feia riure molt!
divendres, 18 de març del 2011
Videojoc: Warioware: Smooth Moves
De totes maneres el joc és divertit, molt divertit, et fa fer l'idiota que dóna gust. Finalment també puc dir que si m'hagués parat a mirar bé la informació del PEGI, no me l'hauria d'haver comprat, ja que no arriben als 7 anys que recomanen...
dimarts, 15 de març del 2011
Pel·lícula: Banderas De Nuestros Padres
Un altre aspecte molt bo és la psicologia dels personatges, es nota realment que Clint Eastwood va cuidar molt aquest aspecte.
La recomano, sens dubte és realment bona.
Tinc pendent per mirar Cartas desde Iwo Jima, la seva pel·lícula germana, amb la visió del mateix conflicte des del punt de vista japonès. Ho he intentat un parell de dies, però he acabat KO al sofà (mal senyal).
divendres, 4 de març del 2011
Fotos: ponts
dimecres, 2 de març del 2011
Pel·lícula: Up
Ahir vaig veure Up amb les meves filles i la veritat és que va ser tot un encert: uns personatges entranyables, tracten el tema de la mort amb força naturalitat (passa i ja està), situacions còmiques que fan riure a grans i petits i la visió que les coses costen i que no tot ve donat a la vida.
De pas, també veig una bona ganivetada al sistema judicial nord-americà quan envien a l'avi a judici i després a la residència.
Per cert, en el moment en què surten els globus, vaig presenciar la caiguda de mandíbula més impressionant de la vida en una de les meves filles: va quedar uns 5 minuts bocabadada, literalment.
dijous, 24 de febrer del 2011
Pel·lícula: Push (héroes)
Si us agrada la sèrie Herois (especialment la primera temporada), no us la perdeu, que val molt la pena.
dilluns, 21 de febrer del 2011
Pel·lícula: Quemar después de leer
Diria que en algun moment o altre em vaig adormir, perquè no vaig acabar d'entendre el final, però no pot ser, perquè me la mirava un dia mentre planxava la roba... així que encara ho entenc menys!
dimecres, 16 de febrer del 2011
diumenge, 13 de febrer del 2011
divendres, 11 de febrer del 2011
dimecres, 26 de gener del 2011
Coses que no calia inventar: iPañal
De veritat que és llastimós.
I a més, pel que sembla, posar una i al davant de qualsevol producte queda modern.
Si voleu provar-los, no cal que us hi capfiqueu: aquests bolquers són exactament igual que els altres, llevat per una diferència -> són més cars.
diumenge, 16 de gener del 2011
L'anglès de la Rossita de Tarot Rossita
L'ús magnífica de When i What és bestial :-)
dimecres, 5 de gener del 2011
Pel·lícula: Dante's inferno
La pel·lícula és entretinguda, però no apta per a menors de 16 o 18 anys, segons sensibilitats. Jo l'englobaria entre cinema gore, thriller o terror, ja que fa força impressió :-)