A priori semblava una pel·lícula infantil. La veritat és que és una pel·lícula feixuga, amb uns trossos de judicis típics de pel·lícula nord-americana que farien avorrir fins i tot a Perry Mason (imagineu-vos com s'avorreixen la canalla de casa). Curiosament, tota la pel·lícula s'assembla moltíssim a Ratatouille (estrenada el mateix any): animals col·laborant amb humans, el pla que fracassa però que al final es gira la truita... en fi, res de l'altre món.
Suposo que la versió original deu tenir la mínima gràcia d'escoltar Seinfeld fent d'abella, però la veritat és que és una pel·lícula que es podria haver quedat al PC de renderitzar i haver formatat el disc dur a l'últim moment: haurien fet un favor a la humanitat XD
Un bloc amb apunts sense pensar gaire, els pensaments i les coses tal com ragen...
diumenge, 29 d’agost del 2010
dimecres, 25 d’agost del 2010
Llibre: Punto crítico, de Michael Crichton
Un thriller amb poca acció, una mica ensopit, molt centrat en la psicologia de la protagonista, una alta executiva d'una empresa aeronàutica a qui li han col·locat a sobre un mort...
Val la pena recordar que Crichton era un mestre de la ficció, ja que llibre que feia, llibre que acabava als estudis de Hollywood, una mina segura (Jurassic Park, Congo, Esfera, Assetjament, El món perdut, Twister...), i això es nota en els seus llibres (Presa fa cagar de por només de pensar què passaria si fos real): domina a la perfecció el ritme de la novel·la; això no obstant, com he dit abans, trobo que aquesta obra no té el ritme d'altres llibres seus. De totes maneres, val a dir que després d'haver llegit uns quants llibres seus, t'adones que la majoria segueixen el mateix esquema, però amb personatges / històries diferents.
M'agrada molt, això sí, perquè mossega, i molt, el sensacionalisme periodístic (la imatge per davant de la informació veraç). Sort que va morir fa un parell d'anys, perquè ara per ara, si veiés quin periodisme tenim, hauria cremat un parell de cadenes XDDD
Aviso que em vaig polir les 390 pàgines en una mica més d'una setmaneta... és addictiu amb ganes!
Val la pena recordar que Crichton era un mestre de la ficció, ja que llibre que feia, llibre que acabava als estudis de Hollywood, una mina segura (Jurassic Park, Congo, Esfera, Assetjament, El món perdut, Twister...), i això es nota en els seus llibres (Presa fa cagar de por només de pensar què passaria si fos real): domina a la perfecció el ritme de la novel·la; això no obstant, com he dit abans, trobo que aquesta obra no té el ritme d'altres llibres seus. De totes maneres, val a dir que després d'haver llegit uns quants llibres seus, t'adones que la majoria segueixen el mateix esquema, però amb personatges / històries diferents.
M'agrada molt, això sí, perquè mossega, i molt, el sensacionalisme periodístic (la imatge per davant de la informació veraç). Sort que va morir fa un parell d'anys, perquè ara per ara, si veiés quin periodisme tenim, hauria cremat un parell de cadenes XDDD
Aviso que em vaig polir les 390 pàgines en una mica més d'una setmaneta... és addictiu amb ganes!
diumenge, 22 d’agost del 2010
Pel·lícula: Els rius de color porpra (I i II)
Fa uns dies van fer-les totes dues seguides a TV3. Pel que vaig veure, eren adaptacions d'una novel·la francesa d'èxit internacional, amb Jean Reno al capdavant (sent una pel·lícula francesa, no podia ser de cap altra manera). El problema és que en la promoció que feien a TV3 es veien imatges de les dues pel·lícules i, per tant, ja sabies que Jean Reno no moriria a la primera, per molt putes que les arribés a passar XD
Les pel·lícules estan realment bé, tenen un argument molt diferent, força creïble, però que enganxa des del primer minut. Com era d'esperar, ja que no és una superproducció de Hollywood, la violència, sovint gratuïta, queda perfectament retratada amb molta sang i imatges punyents, i amb alguns cadàvers que fan MOLTA angúnia (res de la típica imatge ràpida que dius "ho he vist bé o no?", sinó preses lentes i duríssimes dels cadàvers XDDD
A mi personalment em va agradar més la segona, l'argument potser té elements més fantasiosos, però l'acció es desenvolupa millor (des del meu punt de vista).
Les heu vist? Què us han semblat?
Les pel·lícules estan realment bé, tenen un argument molt diferent, força creïble, però que enganxa des del primer minut. Com era d'esperar, ja que no és una superproducció de Hollywood, la violència, sovint gratuïta, queda perfectament retratada amb molta sang i imatges punyents, i amb alguns cadàvers que fan MOLTA angúnia (res de la típica imatge ràpida que dius "ho he vist bé o no?", sinó preses lentes i duríssimes dels cadàvers XDDD
A mi personalment em va agradar més la segona, l'argument potser té elements més fantasiosos, però l'acció es desenvolupa millor (des del meu punt de vista).
Les heu vist? Què us han semblat?
dijous, 19 d’agost del 2010
Quin dia...
Al matí, al parc, la meva filla em demana que sacsegi una pomera carregadíssima de pomes (bordes), que en volen per jugar-hi. Jo no m'hi penso ni un moment, busco una branca, salto i m'hi penjo. Avís per als lectors: no pengeu 80 quilos de cop en un arbre que estigui corcat... tal com m'he penjat, sento un crec i ja era a terra, amb l'arbre a sobre :-O
En fi, així anem...
A la tarda he anat a córrer, una hora i mitja fent intervals suaus, m'he fulminat tot el Gurri.
Resultat: un cop al braç per la caiguda de l'arbre (tot un èxit, veient el desastre que podia haver passat) i unes agulletes d'escàndol a les cames.
Demà serà un altre dia (suposo).
En fi, així anem...
A la tarda he anat a córrer, una hora i mitja fent intervals suaus, m'he fulminat tot el Gurri.
Resultat: un cop al braç per la caiguda de l'arbre (tot un èxit, veient el desastre que podia haver passat) i unes agulletes d'escàndol a les cames.
Demà serà un altre dia (suposo).
dimecres, 18 d’agost del 2010
Llibre: Mira cómo se hace - 500 cosas que debes saber, de Derek Fagerstrom, Lauren Smith i el Show Me Team
Un llibre curiós, sens dubte, aquest... amb 2-3 hores te l'has polit, ja que és tot gràfic, hi ha molt poca lletra. El títol és ben explicatiu: el llibre explica com fer 500 coses, des d'un nus de corbata, passant per un bloody mary, o un 360 kickflip amb un skate.
De totes les coses que ensenya (i que no sabia fer), en vaig provar dues: uns collarets amb Sculpey per a les nenes i pintar una habitació. Crec que no en tornaré a fer cap de les dues mai més XDDD
Tot i haver-hi poca lletra, la traducció del llibre és una mica confusa, però l'error té una causa clara (als ulls d'un traductor professional, és clar): el traductor devia rebre només el text, perquè la majoria d'errors són per falta de context :-(
De totes les coses que ensenya (i que no sabia fer), en vaig provar dues: uns collarets amb Sculpey per a les nenes i pintar una habitació. Crec que no en tornaré a fer cap de les dues mai més XDDD
Tot i haver-hi poca lletra, la traducció del llibre és una mica confusa, però l'error té una causa clara (als ulls d'un traductor professional, és clar): el traductor devia rebre només el text, perquè la majoria d'errors són per falta de context :-(
divendres, 13 d’agost del 2010
La primera càmera digital de la història
Brutal! No m'imagino anar guardant cintes per les fotos XDDD
Vista aquí, on podreu comprovar totes les especificacions
Vista aquí, on podreu comprovar totes les especificacions
divendres, 6 d’agost del 2010
Llibre: L'atles furtiu, d'Alfred Bosch
El llibre prometia força, la sinopsi de la contraportada prometia moltes aventures; jo vaig trobar que al començament costa molt seguir-lo, és força carregós (també hi ajuda que tingui les lletres molt petites i força espesses) i enganxa poc. En canvi, quan l'acció canvia d'escenari, les coses es posen força interessants.
Un dels punts positius és que, tot i només explicar la història de Jafudà, un jueu fill d'un artesà de cartes navals, el fil argumental va endavant i endarrere segons convé a l'autor i al contrari del que pot semblar, atreu molt més l'atenció del lector, ja que t'avança fets que passaran més tard.
Dada curiosa: hi ha un cameo de Bernat Metge molt curiós.
Per cert, aquest dimecres la Daina va agafar el camí del cel dels gossos; després de 13 anys de bogeria absoluta sense descans, espero que descansi en pau...
Un dels punts positius és que, tot i només explicar la història de Jafudà, un jueu fill d'un artesà de cartes navals, el fil argumental va endavant i endarrere segons convé a l'autor i al contrari del que pot semblar, atreu molt més l'atenció del lector, ja que t'avança fets que passaran més tard.
Dada curiosa: hi ha un cameo de Bernat Metge molt curiós.
Per cert, aquest dimecres la Daina va agafar el camí del cel dels gossos; després de 13 anys de bogeria absoluta sense descans, espero que descansi en pau...
Adéu amiga i companya nostra :-)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)