dilluns, 28 de novembre del 2011

Quilting a Oristà


Quilting in Oristà, originally uploaded by surfzone™.

Diumenge passat hi havia una comunitat amish fent patchwork a Oristà... tenien molta feinada!

dimarts, 22 de novembre del 2011

Som país?

Avui he anat caminant a treballar, plovia i no he pogut agafar la bici, havia d'esperar l'autobús gairebé 20 minuts... i amb aquest temps d'espera i el que triga a arribar, hi estic la mateixa estona que a peu.
Anava venint i pel carrer només hi ha Audis, BMW i cotxes de gamma alta. Fa 10-15 anys veure un Audi era una cosa espectacular, raríssima... des de fa un temps, tothom té el gran cotxàs, i si te'l canvies, sempre ha de ser millor.
Nosaltres tenim un monovolum i anem ben xirois, sempre brut, per dins i per fora, sovint sembla un armari de tanta roba, jaquetes i sabates que hi ha tirades pel darrere. Sempre carregat al màxim... quan teníem la Daina, el maleter semblava un Tetris, amb el gos i tota la parafernàlia que portàvem. Ara, sense gos, anem exactament igual (o pitjor, més plens encara). Aquest febrer, finalment, el cotxe deixarà de ser del banc i serà nostre, després d'un tip d'anys de pagar!
Sigui com sigui, no crec que siguem un país per tenir cotxes tan bons; aquí ens hauríem de conformar amb anar amb el Seat Ibiza malparit de tota la vida, evolució lògica d'aquell 600 nostàlgic que tots els nostres pares havien tingut quan eren joves. Deixeu d'enganyar-vos, el cotxe no deixa de ser una eina per anar del punt A al punt B, i no l'objecte de culte sagrat que és per a moltes persones.
També vull fer una menció especial a tota aquella xusma que té un 4x4 per anar pel mig de la ciutat. Sou fantàstics. Igual que són fantàstics per aparcar: sempre hi ha lloc. També podeu comprar-vos uns grampons per anar per la Diagonal, diu que van tant bé; o també un parell d'arnesos i tot l'equip d'escalada sencer (ep, el més car que trobeu), igual ho necessiteu pujant per les escales mecàniques del Gran via 2.
Si voleu cotxes de gamma alta, passeu pel fuster, sempre us pot fer un apanyu.

dilluns, 14 de novembre del 2011

Pel·lícula: Fràgils

Espectacular, Jaume Balagueró ens fa cagar de por un cop més. Al començament potser es fa una mica pesat la introducció lenta de personatges, però després agafa un ritme frenètic que fa posar els pèls de punta. Sens dubte, avui #nodormo XD

dimecres, 9 de novembre del 2011

Les adoberies de Vic

Les adoberies de Vic és això, doncs el que diu el nom: el lloc on abans s'adobava la pell. Diuen que feia una pudor de mil dimonis i que des que es van instal·lar aquí, el Mèder no va tornar a ser mai més el que era... encara avui en dia no he vist el riu transparent (i dubto que l'hi vegi mai).
Com tot el que passa en aquest país, el que havia estat una gran potència va acabar caient en desús, en l'oblit i, finalment, en la deixadesa.
Fins fa un parell de legislatures municipals, les adoberies no deixaven de ser el gra al cul de Vic, un lloc que queia a trossos, un niu de ionquis, quedava gairebé fora muralles per l'única part de la ciutat que encara no havia crescut (la veritat és que encara feia força tuf).
En aquell moment algú es va il·luminar i tots els partits polítics en aquelles eleccions van veure que un gran patrimoni com les adoberies s'havia de salvar, no podia anar tot a terra, allò formava part de la història. Es va crear una plataforma i van començar a córrer notícies que el complex estava en perill.
Finalment un il·luminat va decidir que això és bé cultural d'interès nacional i que de cap manera ho podem perdre. 
Resultat: un barri sencer ple de merda i edificis abandonats. Un paradís per als gats i les rates. Projecte per recuperar o fer-ne alguna cosa? Ni idea, però diria que amb l'abundància de calers que tenim actualment, hi ha altres coses amb més prioritat.
Mentrestant, va passant el temps, anar aguantant i esperant que qualsevol dia de pluges se'n vagi tot a prendre pel cul... em sembla que a l'ajuntament ja li estaria bé aquesta opció (a mi tampoc em desagrada massa).
HDR fet a la brava a partir de 2 JPG (0,00 i +2,00)

diumenge, 6 de novembre del 2011

Pel·lícula: Llàgrimes del sol

Ahir a la nit vaig mirar aquesta pel·lícula, la van fer fa un mes o dos a TV3, i la veritat és que vaig parpellejar poc en les dues hores que dura, la història comença fluixeta i estranya, però a mesura que avança la pel·lícula guanya molt, els fragments amb escenes de guerra són sensacionals, són d'una cruesa i realisme que fan posar pell de gallina. Veient la història (i especialment un parell de talls molt brutals) entens què és i com funciona la neteja ètnica a Àfrica.
A més, hi surt Monica Bellucci, que sempre és un punt a favor i una bona empenta per mirar qualsevol pel·lícula on surti ella. En aquesta ocasió fa d'italiana i, com passa en la majoria de pel·lícules on apareix, s'ha de justificar com a tal: en aquest cas, dient 4-5 frases en italià quan està molt emprenyada (fet que li dóna realisme, ja que normalment per molts idiomes que sapiguem, per cagar-nos en Cristu ens va força millor la llengua mare).

Val la pena dir que no és una pel·lícula típica nord-americana, plena de fantasmades, sinó que és una història bastant creïble. Mireu-la (si us ve de gust, clar).

divendres, 4 de novembre del 2011

Dieta: mes 2

Continua la dieta i continua el pes avall... ja porto uns 8 quilos i mig perduts i la veritat és que es noten, molt. Em cauen tots els pantalons, ja no me'ls puc aguantar ni amb cinturó. Quan vaig a córrer em trobo molt més lleuger (diumenge passat vaig fer 15 km i fins al quilòmetre 13, més o menys, que no em vaig notar cansat de genolls, abans amb 10 km ja començava a patir).
La nota negativa per a la dieta és ser català, sens dubte: sempre hi ha alguna cosa o altra a celebrar. Amb dues castanyades seguides (dia 31 i dia 1) vaig guanyar una mica més d'un quilo... i això que no m'agraden les castanyes ni els panellets. Tant que costa de perdre i tant poc de guanyar :-(

dimarts, 1 de novembre del 2011

Castanyada

Que tingueu bona castanyada, macos...

Catalan culture vol. 345: Castanyada
I que no acabeu com la senyora castanya i el seu difunt marit...

Mrs. Chestnut faces her fate