Pel·lícula: El origen del planeta de los simios

Tot i el meu odi habitual envers James Franco (hi deu ajudar el cognom, suposo), haig de dir que em va agradar la pel·lícula. Malgrat la ficció, demostra ben bé que hi ha animals més humans que alguns humans.
Vaig trobar molt trist determinats moments, com ara quan Cesar s'adona que es queda sol al refugi; però el més dur de tot va ser quan ell mateix trenca el vincle amb els humans i és conscient del que fa.
Suposo que la duresa del moment és perquè a la pel·lícula han fomentat la humanitat del mico amb un comportament el més personificat possible.
Ara bé, també he trobat moltes exageracions (ja sé que és una pel·lícula de ciència-ficció), com ara que amb un simple cop d'ull a unes palanques i rodetes entengui com funcionen les finestres del sostre del refugi.

Moment estelar de la pel·lícula: l'assalt en el pont de San Francisco és genial. No ho considero una filtració, ja que sortia a la publicitat.

Valoració: altament recomanable, especialment per a qui li agradi la ciència-ficció i els animals. I les dues coses juntes, també.

PS: mireu-vos els crèdits, perquè contenen un PS que molta gent no veurà quan la facin per la tele (aquesta mania de tallar la pel·lícula a la primera lletra dels crèdits ha fet molt mal).

La xocolata no engreixa

Ho han dit al podcast Ciencia al cubo. DONCS ENS HO CREUREM!

Ciencia al cubo - El chocolate no engorda - 31/10/13

• Ciencia al cubo - El chocolate no engorda - 31/10/13

RSS del podcast: Ciencia al cubo

Matagalls-Vic

(Muntatge de Javier Leiva)

Una altra marxa, aquesta possiblement es pugui qualificar com el punt d'introducció a les marxes inhumanes (com ara la Matagalls-Montserrat o la Trailwalker), al cartell de la Unió Excursionista Vic consta com a marxa de 35 quilòmetres, però al final van ser uns 32 quilòmetres (i això que nosaltres ens vam perdre i vam sumar uns 3-4 quilòmetres addicionals per anar xerrant i fixar-nos poc amb les banderetes).
Com podeu veure a partir del perfil de la caminada, les pujades són d'allò més dretes. A la pujada per la sorrera vaig suar com no havia suat en la vida, em vaig haver de treure la samarreta tèrmica perquè de veritat que devia deixar rastre!
Per fer aquesta caminada, ens vam tornar a reunir els Wacky Walkers, amb les nostres samarretes vam fer furor, vam xerrar tot el camí recordant el martiri de la Trailwalker, coses que ens han passat per la vida, de menjar (molta paella i cuina valenciana, fins que vam haver de parar perquè salivàvem de mala manera) i de qualsevol altra cosa. Com ja he dit abans, estàvem tan concentrats en la tertúlia que ens vam perdre. Què hi farem!
Dades (segons Runkeeper):
Distància: 32,47 km
Temps: 6 hores i 53 segons
Ritme: 11:07 per quilòmetres
Calories cremades: 2740
Ascens total: 891 m

Dades no oficials:
Menjar ingerit: molt; dàtils, entrepà de botifarra, mandarina, vi, galetes amb i sense xocolata, plàtan, iogurt (sense sucre, no fos cas), taronja...
Butllofes: una (al taló del peu dret; l'esquerre se n'ha escapat, aquest cop)

La caminada és molt bonica, a mi em va agradar especialment el camí ple de fulles de baixada cap a Viladrau, i el mas la Sala (on va néixer Joan Sala Serrallonga), una fortificació espectacular al mig del bosc!

Quina marxa, tu

A Estats Units no s'hi posen per poc. Aquí, un exemple, homenatge a Michael Jackson, 11 minuts brutals!

El Moonwalk és, simplement, apostoflant!

(Després d'uns 3 mesos sense publicar, farem veure com si l'últim apunt hagués estat ahir mateix)

Monument als castellers

O almenys, això diuen...
Jo trobo que és un tros de filferro gegant, res més, com el que poses al jardí perquè no entrin/surtin els conills. Per tant, jo diria que és un monument al filferro.

Podria sortir al meu altre bloc, sens dubte.

Excursió familiar: Dolmen de la Paborda (La molina)

 Buf, fa gairebé mig any que vam anar a fer aquesta excursió... i sembla que sigui ahir! Vam anar uns dies a l'alberg Mare de Déu de les Neus, situat al poble de La Molina amb el programa Vacances en família del Xanascat (els que teniu canalla, ja sabeu de què va, això). Un matí en trineu, una tarda als banys de Llo (més que recomanable, fins i tot amb canalla petitona) i alguna excursió, coses ideals per tornar a casa fet una coca.

Sortim de l'alberg a peu per la carretera direcció França i després de travessar la via del tren (sí, l'infame tren de baixa velocitat Barcelona-Puigcerdà, diu la llegenda que va tan a poc a poc que es pot baixar del tren en marxa, collir flors i tornar-hi a pujar sense problemes) trobarem aquest cartell a mà dreta. Que no us espanti la pujada que us queda al davant, aquests 40 o 50 metres tenen el desnivell màxim que fareu en tota l'excursió!

Aquestes fotos són fetes més o menys durant l'equinocci d'hivern, ni una llambregada de neu enlloc. I avui, que ens apropem a l'equinocci d'estiu, encara tenim molta, moltíssima neu al Pirineu, inundacions per desgel a la vall d'Aran... en fi, un desastre climatològic!

Llavors arribem a un pla, anem fent xino-xano seguint la tanca de pedres que devien fer quan Jesucrist demanava l'Scalextric a sant Josep...

I en qüestió de mitja horeta o 40 minuts des de la sortida, arribem al dolmen. Una excursió 100 % familiar, amb nosaltres va venir la filla més petita, amb 2 anys acabats de fer, sense cotxet ni motxilla ni res, només vol anar fent servir les cames!

Una estona meditant i agafant forces (i paciència) i a tornar!

Nosaltres vam continuar cap al bosc, direcció nord, per anar a parar a les cases del poble i acabar l'excursió al parc infantil que hi ha al costat del pont d'entrada (el que té un dinosaure a tocar de la carretera, suposo que deu ser un animal autòcton de la zona...).

Com sempre, el track del GPS i el mapa de Wikiloc.

Un expert conduint

Cada dia a icat.cat, Els experts ens ensenyen al final del programa com ser un expert a la vida, sense pretensions (bé, al contrari, amb moltes pretensions). Dimarts van explicar com ser un expert conduint, no us el perdeu!

Jo vaig riure molt, moltíssim.

Flors

Unes quantes fotos per a un concurs de flors...

Sempre hi ha tronats al món. Un d'aquests és Ken Block, pilot de ral·li, especialista de cinema (no m'estranya) i intrèpid en general.
Moments que m'agraden més del vídeo:
El salt del canvi de rasant on empalma (i on perd una càmera del frontal, adéu GoPro).
El cameo de Pastrana.
La volada amb el cotxe totalment creuat.

Llibre: Les bruixes d'Arnes, de David Martí

Em van donar aquest llibre el sant Jordi de 2012, a canvi de mig litre de sang, més o menys. La iniciativa d'Edicions 62 de regalar llibres als donants en un dia en què ells fan negoci és molt lloable; sigui com sigui, jo ho vaig saber al final, sóc donant habitual, i amb el piscolabis que ofereixen, ja en tinc prou: sóc un golafre de mena.

Pel que fa al llibre, està molt bé, és una història ben narrada, amb detalls ben escabrosos (com toca sempre que surt la Inquisició a qualsevol lloc), intriga i esperança a parts iguals.

De totes maneres, el llibre deixa moltes coses obertes o penjades, com per exemple, l'aparició del nen pastor o el destí d'algun personatge (és complicat no fer filtracions de la trama), i sembla que David Martí no sàpiga com acabar el llibre, ja que a partir del 70-80% del llibre, es troba a faltar acció que aporti alguna cosa al llibre.

Tot i aquest punt negatiu, el llibre val la pena, ja que en té molts de positius, com ara la inclusió d'un mapa dibuixat a mà alçada de la zona, imprescindible per a exjugadors de rol de ment malalta.

He fet la Trailwalker

 Amb els Wacky Walkers ens vam apuntar a la Trailwalker, vam començar-la dissabte a les 10 i 5 del matí i vam acabar-la ahir, diumenge, a les 10 i 20 del matí, després de 24 hores, 16 minuts i 6 segons de riure, xerrar, caminar i patir. Diria a parts iguals, però crec que la majoritària, a part de caminar, va ser patir.
Al final, vam arribar al final, que és el que comptava, però si volem mirar els números, vam ser l'equip número 89 en arribar, també vam estar entre els només 77 equips sense cap abandonament entre els membres. De fet, podríem dir que l'únic abandonament va ser el del cotxe del Josep, que dissabte al matí ja li feia mandra arribar a Olot (el cotxe, no el Josep).
Un cop dit tot això, unes quantes fotos, poques, per il·lustrar el drama:

Uns dies abans cal preparar el cos, sobretot amb carburant. Moltes calories, i de qualitat, com aquests scones casolans amb nata i melmelada.

També calen quantitats ingents de proteïna i verdura, com hamburgueses amb samfaina, just després d'un plat descomunal d'arròs. Tota caloria serà benvinguda durant la cursa!

Els de Sitio Club ens vam fer unes samarretes magnífiques, amb tot el recorregut marcat per davant, màniga i darrere. Gràcies! Van ser el nostre uniforme de carrera, quan avançaves (o t'avançaven), moltíssima gent comentava que era una canya de samarreta. Sabeu què? Tenien raó, era una canya!

Arribant a Sant Feliu de Guíxols, ja contenint les llàgrimes d'emoció, només quedava el martiri final, la baixada fins al mar.

I aquí les últimes passes abans d'arribar al passeig marítim, amb l'equip totalment exhaust, amb poques ganes d'explicar-nos coses després d'un dia sencer junts, compartint totes les passes que vam fer, a uns metres de veure la línia d'arribada i les famílies.

I a l'apartat anècdotes, una foto dels 2 parells de mitjons que vaig fer servir. Els de la dreta em van durar fins a Girona (gairebé 60 km), on vaig tornar-me a obrir les butllofes dels talons, em vaig treure la roba de dia (malla curta, samarreta, barret i res més) i em vaig posar la roba de nit (malla llarga, samarreta tèrmica, jaqueta, buf, guants i gorra). Contra tot pronòstic i després del penós estat físic detectat després de sopar a l'aire lliure amb molt fred, aquest canvi de roba (i un ibuprofen) va fer-me millorar. Val la pena dir que l'organització s'hauria de repensar això de no deixar entrar menjar al pavelló de Girona, va ser molt dur haver de sopar a l'aire lliure després de tantes hores d'esforç :-(
Els altres mitjons, els de l'esquerra, són els que van arribar fins el final. Les taques dels talons són del líquid que va sortir quan les butllofes van dir prou, van deixar de drenar i van rebentar. Tot i l'angúnia de trobar els peus molls, es va acabar el dolor, així que va ser tota una sort!

Camí del cotxe vaig veure això. Si hagués estat un altre dia, però amb el mateix cansament, ho hagués intentat... però ahir no era el dia. Vam estar fent números alt per alt amb el Javi i suposem que entre els dos ens vam menjar, si haguéssim tornat a muntar els talls de fruita, unes 30-40 peces de fruita cadascun, pel cap baix. Val la pena fer esment que la gran majoria van ser plàtans, així que podrem comprovar allò de si són tòxics o no...

I l'últim drama viscut ahir: baixar al safareig a estendre la roba. Els graons més complicats de pujar i baixar de la meva vida.

Recomptes, estadística i tonteria variada:

• Distància: 101,03 km.
• Temps: 24 hores, 16 minuts i 6 segons.
• Calories gastades: 7355.
• Calories ingerides: més, moltes més.
• Diferència de pes: -0,6 kg (de dissabte al matí a dilluns al matí).
• Butllofes: 2 (una per turmell).
• Passes: 138959 (i d'aquí puc extrapolar que la meva gambada és de 72 cm).
• Hores de son per recuperar: ahir diumenge vaig dormir al sofà després de dutxar-me, un parell d'hores. Després de dinar vaig tornar a dormir un parell d'horetes més. I al vespre, després de sopar, vaig anar al llit a les 9 i poc... i m'he llevat després d'una volta de rellotge, gairebé a 3/4 de 10.
• Agulletes: milions.

I com sempre, l'enllaç a l'activitat del Runkeeper.

Finisher i el gran dia

Diumenge passat vaig anar a córrer la Finisher (i ja van 4 anys seguits...). Aquest any es repetia el circuit de l'any passat, situat fora de Vic, cap a sota la creu de Gurb. Un circuit molt, molt exigent, i amb una pujada al turó del tennis que va fer acabar de morir els que no ho havíem fet abans.
Val la pena que us mireu el vídeo que surt a la pàgina web oficial, us fareu una mica la ideal del martiri (buscat) que vam passar. Al final d'aquest apunt també hi ha un altre vídeo, val la pena (potser més i tot que l'oficial).

I això són fotos de jo mateix a la dutxa, després del xou. Val la pena destacar el to grisós de la part superior, gràcies a les basses d'aigua barrejada amb marga, tan típica de la plana de Vic, i que contrasta amb el to negrós dels peus, amb molta acumulació de fulles, fang i altra porqueria variada, recollida amb molt d'amor durant la cursa. Vaig arribar amb moltes rascades i morats als genolls, i també amb un morat al palmell de la mà que m'arribava fins al canell (mai havia tingut un morat al palmell... cada dia s'aprenen coses noves).

I dit això, demà dissabte mateix marxem cap a Olot ben d'hora, ben d'hora, i carregats d'energia (com la que veieu a dalt) i il·lusió per caminar els 100 quilòmetres de la Trailwalker.
A tots els que ens heu fet donatius, gràcies, moltíssimes gràcies. A tots els que ens heu animat i ens animareu, també moltíssimes gràcies. Aquí us deixo unes trufes virtuals (van volar ahir a la feina).

I per acabar, el vídeo que va filmar l'Ivan Raga, un amic fotògraf de Calldetenes, m'encanten els fragments a molt baixa velocitat. Una canya!

Interval training cap a Sant Jordi

Ahir vaig anar a córrer una estona. La intenció era fer uns 7-8 km d'interval training pel costat del Gurri, un circuit circular de gairebé 4 km amb pocs canvis de pendent, molt pràctic per agafar referències. El problema va ser que vaig tenir la pensada de fer una mica de camí abans per escalfar, vaig passar per la granja El raurell... i d'allà ja podia anar cap al circuit...

... però vaig pensar que podia anar una mica més amunt... direcció Sant Julià... fins que em vaig acostar a Sant Jordi.

Tan maco que és i tants cables per tot arreu :-(  

I quan ja portava els 8 km que volia fer, vaig arribar al Gurri. Aquí veieu el pont del Bruguer, molt tapat encara passades les 11 del matí.

El repòs del guerrer, un arròs amb conill reciclat d'un guisat de conill de la setmana passada :-)

I per si no n'heu tingut prou, aquí teniu el track en format GPX.

Vic-Sant Jordi-Folgueroles-Sant Julià-Vic

Sortida matinal a córrer avui, amb l'ermita de Sant Jordi de Puigseslloses com a objectiu inicial... sí, és allà, aquell puntet blanc tan petit i allunyat.

Corrent, corrent, he passat pel camí del costat del Gurri (l'Ajuntament de Vic el té molt ben arreglat, i que duri), pel pont del Bruguer i he arribat al polígon industrial Malloles. Allà he anat per la vorera i creuant carrers fins a l'ermita de Sant Francesc-s'hi-moria (tot un nom... amb història). Allà s'agafa un altre camí de terra i ja pots arribar fins a Sant Jordi.

Un cop allà m'he animat a pujar cap a Folgueroles i seguir amunt, cap al dipòsit d'aigua que hi ha entre Sant Julià i Folgueroles. Si mireu el perfil i el meu ritme, entendreu quina pujada hi ha fins al dipòsit. Això sí, un cop he estat allà dalt, tot baixada fins a Vic!

   

L'arribada a Sant Julià per la banda del Mas Albareda és magnífica.

Com sempre, si voleu el fitxer GPX aquí el teniu.

Recordeu que estem buscant diners per a la Trailwalker...

Molins (un cop més).

 

 Ahir me'n vaig anar amb les nenes fins a Sant Julià, pel camí dels molins. Elles anaven en bici, jo anava corrent (i a les pujades més fortes, empenyent esquenes).

  

Quan vam ser al parc de les Set fonts, elles es van quedar jugant per allà, jo vaig aprofitar per fer unes voltes corrent, pujant i baixant escales estil Rocky.

Com sempre, podeu descarregar el track fent clic aquí.

Caminar i pasta

Com ja sabeu, vaig caminar la Matagalls-Montserrat. Vaig dir que no ho faria mai més.
La veritat és que ja hi estic pensant un altre cop... en fi, els homes som així. I com que no en tenim mai prou i sempre hem de mirar de fer una miqueta més, el Javier Leiva em va embolicar en una altra bogeria: anar a la Trailwalker d'Intermon-Oxfam.
100 km en 32 hores.
M'ho va proposar un dimarts al vespre, i em sembla que el dimecres al matí ja tenia decidit que hi aniria. Vam fer equip amb el Jordi Pérez i la Lidia Bartolomé, i ara ja estem inscrits i centrats en els entrenaments.
I a què ve tota aquesta parrafada? Doncs al mateix de sempre: la pasta. Com que jo no conec a ningú que reparteixi sobres d'aquells amb bitllets, ni gendres empobrits injustament, em veig obligat a demanar-vos diners a vosaltres, anònims seguidors d'aquest trist bloc.
Necessitem diners, hem de reunir 1500 € (com a mínim), com cada equip, que Intermon dedica a Àfrica, en programes de desenvolupament. Així que si ens vols donar un cop de mà, qualsevol ajuda és bona.

Us deixo amb el vídeo de l'organització que explica molt bé l'esperit de la cursa:

Cirque du Soleil: Alegria

L'any passatAquest febrer vam anar a veure Corteo, i el dia 30 de desembre va tocar anar a veure Alegria, l'espectacle que va fer famós Cirque du Soleil arreu del món. L'espectacle es feia al Sant Jordi, segurament no és tan bonic ni acollidor com la carpa del circ, però què hi farem, sembla que vinguin un any amb la carpa i l'altre al Sant Jordi.

El començament és esbojarrat i de somni, marca de la casa.
La cantant ho broda, contínuament, durant tot l'espectacle.

Punts a favor: 
Puntualitat anguniosa: la funció va engegar puntual com un clau, a les 5.29 van tancar llums per començar a les 5.30. El descans també va ser rigorosament puntual, 20 minuts, ni un més, ni un menys!
Van deixar anar algunes frases en català; essent del Quebec, deuen estar una mica al cas del que està passant pel nostre país (apunt geogràfic de la dona).

Punts en contra:
Preu elevat, molt elevat (però justificat, per la gentada, música en directe, atrezzo, maquillatge... i llogar el Sant Jordi, que no deu ser precisament barat).
Potser es va fer una mica massa curt, especialment la segona part, trobo que va durar molt poc.
Algun número fluixet (el de les gomes és altament millorable).
Es trobava a faltar aquell garbuix de gent habitual en els seus espectacles.