dimecres, 14 de novembre del 2012

Vot útil

Aquí teniu un exemple clar de què és el vot útil!
Seguiu els meus consells de cara al 25N (i també en futures eleccions). Us ho diu el vostre guru.

dilluns, 24 de setembre del 2012

Matagalls-Montserrat

Fa una setmana... i fins avui no he tornat a córrer. Vaig fer la Matagalls-Montserrat, em va engrescar un cosí que al final no va venir i vaig anar-hi sol. Els primers 30 quilòmetres amb dues noies i a partir de llavors els 54 quilòmetres finals, sol. Totalment sol. Tota la nit sol. Tot el matí sol. Tot el migdia sol. No per la por de perdre'm (el camí està excepcionalment ben marcat), ja que hi ha gent contínuament, sinó pel fet de poder parlar amb algú més que les 4-5 frases que em creuava amb la gent. Portava unes butllofes horroroses als talons i això em feia anar lent a les baixades, tothom m'avançava i jo m'enfonsava cada cop més en el meu pou de merda particular. En fi. Ja està fet... Les pujades no em costaven massa, vaig tenir forces fins l'últim moment. Fins i tot a la pujada de les aigües, a dalt de tot de Montserrat, després de cruspir-me 4-5 dàtils (sucre i energia pura), vaig arribar molt bé de forces per portar 80 quilòmetres a les sabates. Si no fos perquè pujava plorant d'alegria i emoció, hagués pogut arribar fins i tot corrent...
De moment, dubto que hi torni (tot i que la majoria de gent diuen que repetiré), ho vaig passar malament. Sabia que ho passaria malament, però no tant.
El martiri va començar baixant cap a Sant Llorenç: anava molt pendent del llum, se m'acabaven les piles del frontal (el segon joc, encara me'n quedava un altre per fer 4-5 hores) i de cop i volta em vaig adonar que em feien molt mal els peus, eren les butllofes dels talons. Allà ja vaig veure que fins llavors encara no havia fet res de res.
Després d'acabar, arribar a casa i netejar-me, vaig fer repàs de peus. Les butllofes a la cara exterior dels talons eren terribles. Horroroses. Tot i així, la part de la planta dels metatarsos (la part davantera que toca a terra quan caminem, just després dels dits) estava intacta, finíssima. Val a dir que m'havia dedicat a endurari-la tot l'estiu, anant descalç tots els dies que podia, sempre, per fer-ho tot...

Altres dades:
Runkeeper em diu que vaig cremar gairebé 7000 calories. La veritat jo hauria dit que n'havia cremat més. Vaig arribar a casa, em vaig pesar i havia perdut vora 900 grams, tot i haver menjat com un podrit. Durant tota la cursa no em vaig privar de res. Vaig fallar una mica al primer control (només 3-4 talls de coca, un te i una mica de codony), però quan vaig arribar al sopar no vaig ser conscient de què estava fent fins que m'havia cruspit 7 o 8 entrepans de tonyina. Realment tenia tanta gana i necessitat de nutrients que ni sabia què feia... quan em vaig adonar de què em passava, em vaig moderar una mica, i a partir de llavors em vaig emportar fruits secs per anar picant durant una hora després d'haver marxat, així també se'm feia menys pesat. Si algú em diu que havia menjat 10000 o 12000 calories, m'ho crec perfectament. A Matadepera em devia menjar tranquil·lament 7 o 8 dònuts amb Nesquik per esmorzar (juntament amb galetes i fruits secs per una hora).
Em vaig veure poc menys de 12 litres d'aigua (vaig omplir el Camelbak 6 vegades), i se'm va acabar a mitja hora d'acabar, realment va ser un tros molt dur, però com he dit abans, portava molt sucre.
Em costa bastant pixar en públic, el primer cop que vaig pixar va ser a les 12 de la nit (per tant, portava més de 7 hores sense fer-ho i bevent molt líquid), vaig pixar 4 cops més en les 21 hores i mitja que vaig fer. Realment és molt poc, però és que sóc així...
En les 21 hores no vaig seure més de 15 o 20 minuts en total: només vaig seure per canviar-me els mitjons (3 jocs nets). Crec que si m'hagués assegut per descansar una mica, no m'hagués aixecat (a Montserrat em vaig asseure per treure'm el xip i em va costar un esforç titànic tornar-me a posar dempeus).

Si algú és tan boig com per anar-hi, que s'emporti fruits secs i menjars amb sucres ràpids (caramels, llaminadures, dàtils, panses, orellanes...), les baixades de sucre en moments d'esforç màxim es paguen molt cares. I si em voleu fer cas, passeu de la merda de beguda isotònica que donaven... en vaig fer un glop a Aiguafreda i ja en vaig tenir prou. Una de les noies que venia amb mi li va entrar com una merda i va haver de plegar després de 2 hores amb mal de panxa...

Uns apunts que vaig escriure l'endemà mateix de la travessa al fòrum de l'organització, amb uns bessons com dues pedres d'esmolar:

"Jo ahir estava fet pols. Em vaig adormir al cotxe, em vaig adormir a la banyera, i em vaig adormir al llit a les 7. Tenia els turmells que semblaven dues fustes, no els podia ni bellugar. La meva dona va tenir el detallàs de fer-me uns massatges i m'he llevat a les 8 del matí, bastant bé, contra tot pronòstic. Tinc el quàdriceps i l'esquena que podria dir que sembla que no fessin res ahir, com nous. En canvi, he perdut tota l'elasticitat del tendó d'Aquil·les i això fa que camini d'una manera força penosa. Sigui com sigui, al cop d'una miqueta de caminar (i que s'escalfi tot), encara puc caminar d'una manera acceptable.
[...]
Ahir vaig acabar per tossut, no per salut. Hauria estat molt més assenyat fer com feia molta gent: llançar la tovallola a Matadepera; però sé que si ho hagués fet, hauria acabat tornant l'any vinent (i això faria multiplicar encara més el patiment). El campament de matí a Matadepera semblava, com vaig sentir per allà, la primera escena de Salvar al soldat Ryan: mutil·lats i esguerrats arreu.

També aprofito per donar les gràcies a tothom qui em va donar conversa i ànims, especialment a partir de Vacarisses. Va ser un tram especialment mortal per a mi, ja que després de 14 hores sense parlar amb ningú tenia el cap a qualsevol altre lloc, però a la marxa no...
[...]
Vaig plorar quan em va trucar la meva dona a les 7 del matí, feia 7 hores que no parlava amb ningú. Vaig plorar molt, moltíssim, quan vaig arribar a Vacarisses i vaig veure el massís de Montserrat (tot i que em semblava que allà havia de ser més a prop). I vaig plorar encara més a l'última recta abans de les escales finals quan vaig veure tothom aplaudint i les meves filles amb un cartell de 'Papa campió' (continuo plorant ara escrivint-ho).
Per passar tota la nit tenia podcasts endarrerits al mòbil. Els vaig acabar tots a les 12 del migdia.

dimecres, 12 de setembre del 2012

Manifestació poc independentista...

Les imatges parlen soles, em sembla.
La trobada de la Marxa dels Vigatans, a la bassa dels hermanos. Multitudinària!
Quan jo era petit, era impensable córrer pel carrer amb una estelada, com aquesta canalla. Tombem la truita!
I per si no estiguéssim prou encesos, el gran discurs de Lluís Solà i Sala a la plaça de la Catedral. Mireu-lo, 9 minuts de la vostra vida procrastinadora ben invertits!
I ja a Barcelona, on pel que sembla la manifestació era ben poc independentista...















dilluns, 10 de setembre del 2012

Les olimpiades

Després d'estar molt content per la debacle de les seleccions de la mare Espanya (llàstima de l'últim esprint de medalles) i de veure tantes hores d'esports televisats com vaig poder (i de piular-ho dia rere dia), quatre pensaments sobre el tema:

  1. M'he alegrat molt de veure com es perdien medalles, dia rere dia, i com des de Teledeporte s'esforçaven cada dia més a posar més cara de pòquer que el dia anterior...
  2. Especialment quan ens volien fer creure que Espanya era una potència en tots els esports en què competia.
  3. M'ha agradat sentir que abans de guanyar la medalla en windsurf, la federació espanyola havia votat per retirar-li l'estatus d'esport olímpic...
  4. i just després d'aconseguir la medalla d'or, es van haver d'afanyar a dir que no havien meditat prou la decisió.
Conyes a part, el que sí que m'ha sabut greu és veure com els esforços i sacrificis d'esportistes no han servit per res, després de 4 anys d'il·lusions, tornar a casa amb una mà a cada ou no li agrada a ningú (no em va saber gens de greu veure els idiotes de La cojita, amb la seva prepotència; si Pierre de Coubertin torna en forma d'esperit de Nadal, espero que els foti uns quants clatellots olímpics a tots els seus membres).


Per cert, dissabte a la tarda tinc una cita al Collformic. M'espera tota una tarda, nit, matinada i matí de marxa, no m'estic de res!

dijous, 26 de juliol del 2012

Circ de Tristaina

Després d'una tarda fent el gos, molt el gos, a Caldea, el diumenge al matí ens vam llevar d'hora amb la intenció de fer tot el circ de Tristaina, excursió recomanada via Twitter per El Porquet de Sant Antoni (juntament amb una dotzena més d'opcions addicionals).
La veritat és que l'excursió val molt la pena, l'entorn natural és fantàstic, amb una caminada inicial de mitja horeta més o menys ja veus els estanys, i això et dóna molta empenta per continuar. A més, el lloc està molt bé perquè hi ha poca gent, està poc transitat (de fet, l'excursió comença on s'acaba la carretera, i això vol dir que la gent no hi pot arribar per casualitat).
Per desgràcia nostra, quan portàvem una estoneta caminant, va començar a bufar vent molt fort i entrar boira al circ, i com que tampoc les teníem totes per si s'embolicava molt la meteorologia (anàvem tots dos amb pantalons curts), vam decidir no jugar-nos-la i baixar avall, pel costat d'una tartera, i cap als estanys. Allà ens vam passejar una bona estona, vam visitar-los tots tres (per cert, medalla d'honor al que va donar-los nom... primer estany, estany del mig i estany de més amunt: és impossible confondre's).
Aquí teniu el track de Wikiloc (si voleu fer el circ sencer, descarregueu-vos-en algun altre de més detallat).

dijous, 5 de juliol del 2012

Quatre barres

Ara mateix torno del concert de Quatre barres, inclòs a dins dels actes de la Festa major de Vic (demà-avui 5 de juliol és Sant Miquel dels Sants, el patró de la ciutat). El concert era gratis i la veritat és que ha estat bé,  un parell d'hores repassant els hits del rock català. Per sort només del rock català (o sigui, que no hi ha la colla d'aturats subnormals d'avui dia).
Hi ha hagut un parell de coses que es podrien haver estalviat... sens dubte la que m'ha cansat més era que contínuament s'estiguessin dient el nom de qui havia acabat de cantar. A cada cançó, quan acabava, el nom. Semblava com si no s'acabessin de creure que la gent els coneixia. També cansava força que abans de cada cançó deien quina era i de qui era (suposo que és una manera de donar el crèdit adequat a cada cançó i que deu entrar al contracte així), però era força estrany que t'anessin dient què tocarien després.
Els músics ho han fet molt bé, el guitarra solista ho ha brodat tema rere tema :-)
Un dels cantants (el que tocava el saxo amb les cançons de Sangtraït) tenia una gràcia especial ballant, era una mescla de Carlton Banks...

i dels pirates ballarins que surten a EntangledTangled - I've got a dream (gràcies per la correcció, Lydia) i que tan agraden a les meves filles

(Passeu directament al 2:59).
Sigui com sigui, els cantants van força sobrats per fer un espectacle de versions i poca cosa més.
Això sí, una de les tres cantants femenines es menja l'escenari. Tot i que n'han dit el nom 100 vegades, no hi ha manera que el recordi (i a l'hora que és no vull buscar-lo al Google, que ara ja fan pagar). Bona potència de veu, saltant i ballant tota l'estona i el millor de tot: dona amb corbes ;-)
Per cert, el cantant amb grenyes l'ha cagat 3 o 4 vegades amb la lletra...

dissabte, 16 de juny del 2012

Un altre petonet i prou


We have a winner!, originally uploaded by surfzone™.

La bogeria del gran angular, necessito menys longitud focal!

dimarts, 12 de juny del 2012

Va, un petonet i prou...


Kiss me, madam, originally uploaded by surfzone™.

... i ja m'afaito, de veritat.

divendres, 25 de maig del 2012

Break or brake

Fotos tirades per al grup de Flickr Mission 24, amb tema Break or brake. No m'he allunyat massa de les paraules literals (tot i que m'ha costat un bol de vidre... que ja estava esquerdat).

Brake here

Break here

Si busqueu desafiaments fotogràfics o inspiració, és una molt bona opció (igual que ho són els grups tipus Challenge).

dimecres, 23 de maig del 2012

Failventura

(Atenció: totxana llarga. Les fotos són per amenitzar el text).

El títol resumeix força bé el viatge que vam fer aquest Nadal passat a Fuerteventura... un fracàs darrere un altre!
Comencem la bogeria:
Sortim mitja hora tard de Barcelona... amb aquesta mitja hora ja en tenim prou per perdre l'enllaç de Madrid (tot i que des de l'avió van dir que ja s'havia avisat a l'altre avió que hi havia passatgers amb enllaç). El més trist de tot va ser arribar a la porta d'embarcament esprintant i panteixant i veure com al davant hi havia una parella que s'estaven sortejant, entre ells dos, l'últim seient lliure de l'avió. En fi.
Dues hores de cua al mostrador d'Iberia més tard i uns quants renecs més, ens van assignar un vol cap a Tenerife amb estada inclosa (faltaria més), per volar cap a Fuerteventura l'endemà al matí. Vam tirar-nos sis hores (sí, 6 hores) a la guarderia de l'aeroport. Vaig quedar meravellat de l'equipació que tenen allà (suposo, pagat amb impostos catalans, per què no dir-ho), llits per dormir, banyeres, tovalloles, piscina de boles, tobogans, DVD... de tot, vaja.
L'avorriment desferma la creativitat fotogràfica...


Després volem cap a Tenerife, arribem a l'hotel assignat per Iberia (hotel Mencey, 5 estrelles). No exagero si dic que aquest fet va ser l'única cosa positiva a destacar en tot el viatge (a part dels farts de riure absoluts, clar). Vam arribar fets un fàstic, amb xandall, les nenes brutíssimes, amb son i mala lluna per a tothom... i cap al menjador de luxe, al costat dels pilots i el personal de vol, que anaven fets tots uns pinzells. Érem la família gitana, sens dubte, un cop més. La dona, mentrestant, es va deixar la bossa amb tota la paperassa al taxi... sort que el taxista va ser honrat i la va portar a l'hotel en qüestió de minuts (de fet, només hi haurà trobat teranyines). El sopar a l'hotel va ser excel·lent... però l'esmorzar, per caure de cul! Pastisseria acabada de fer, bufet de fumats, caviar i copa de cava... vaja, el que esmorzem cada dia tots a casa.
Pst, tirada a pols, eh? Ben parat a la barana, però a pols!

L'endemà al matí arribem a Fuerteventura, anem a buscar el cotxe de lloguer i, tatxin-tatxan, un Fiat Panda. Imagineu-vos 2 adults, 3 nenes (i per tant, 3 cadiretes al darrere) i l'equipatge de 10 mamuts, cotxet inclòs. Fotre tot allò a dins del cotxe hauria d'haver estat el tretzè treball d'Heracles.

Tot això (i 5 persones) va cabre en aquell cotxet ridícul amb maleter d'hàmster...

Un cop vam ser tots a dins d'aquell Micro Machine, i després d'un trajecte de 15 minutets, vam arribar a Guiri Town, Caleta de Fuste. La primera frase que ens va sortir de la boca va ser això és Salou. De veritat, increïble. Si voleu anar a l'illa, aneu al nord o al sud, però al mig deixeu-ho per als guiris, allò és el seu paradís.

Un altre punt que va fer molt riure: el tot inclòs. Sobre el paper, allò és de conya: pots menjar i beure de tot, tot el dia, sense límit ni cap problema. A l'hora de la veritat, això es pot resumir en dos punts:

  • El bar té beguda de garrafa i marques sospitosament similars a les originals, però que no són originals (Martoni, Bifeater, John Daniel's...).
  • Només hi ha dos tipus d'entrepà: el calent (biquini a la planxa) i el fred (entrepà de pernil i formatge). No sé si capteu la variabilitat...
Com que érem a Guiri Town, els àpats eren 100% guiris: fregits, estofats pesats... De traca i mocador va ser el sopar de Nadal, luxe garantit (segons l'organització). Diria que una llauna de Friskies caducada hauria estat molt millor. De veritat que em fan fàstic poques coses per menjar, però és que allò va superar totes les meves expectatives. El pitjor de tot va ser veure com reciclaven dia rere dia les sobres d'aquell trist àpat. Nosaltres el vam trobar horrorós; el guiram que hi havia per allà suposo que els va semblar deliciós i suculent.
Això que sembla vomitat deien que era còctel de gambes.
L'altra cosa és un meló amb pernil de luxe (sí, plat de luxe).

Continuem per a bingo: gairebé quedem sense benzina. Diríeu que l'illa és plana, oi? Doncs nosaltres vam aconseguir fer 2 ports de muntanya amb el dipòsit a zero. Es va apagar el llum de la benzina per gastar menys... i per postres, s'estava fent fosc (vam fer el truc d'unes quantes baixades a motor parat). En fi, som així.
A punt per al fi de festa: tot i que al contracte de lloguer vaig firmar que no aniríem per camins de sorra amb el cotxe, ens hi vam ficar. I de fet era molt divertit. Molt i molt. Això de fotre gas a un cotxe que no és teu sempre crida l'atenció. Sempre i quan no el deixis encallat a les dunes del mig d'un parc natural protegit, clar. Llavors ja no vaig riure tant. Encara vaig riure menys quan em vaig adonar que érem al mig del no-res, l'únic que hi havia era una camioneta americana allà lluny, sense ningú dins, i que en menys de 3 hores començava el meu curset de kitesurf (de fet, una de les raons per anar a Fuerteventura). Van passar una parella d'alemanys, vam intentar moure el cotxe... res. Al cap de més d'una hora furgant sorra i de deixar el xassís repenjat al terra, va venir la camioneta amb els seus propietaris. Imagineu-vos Cocodrilo Dundee en versió maxo o majorero... només li faltava el ganivet 7XL. Doncs vam aixecar el cotxe per darrere, el Cocodrilo em va demanar si li deixava provar de treure el cotxe d'allà. Doncs bé, va treure'l, i tant si va treure'l. I marxa enrere, a tot drap. Li deixen la cafetera de cotxe de Fernando Alonso amb la marxa enrere posada i guanya tots els Grans Premis, el podrit! Mai havia vist ningú fotre tant gas enrere amb un cotxe. Brutal!
Com era d'esperar i gràcies a la meva malastrugança perpètua, em vaig quedar sense curset de kitesurf (i ja van...).
Quan ja crèiem que res podia anar pitjor... la traca final: durant el vol cap a Madrid ens adonem que, segons els bitllets, les 3 nenes no viatgen amb nosaltres cap a Barcelona, sinó que s'han d'esperar al següent vol. Un cop més, un gran #etfelicitofill per a Iberia.

Punts bons del viatge:
La reserva natural de les dunes del nord de Fuerteventura. Genial, la immensitat del desert feta realitat (això sí, poseu-vos d'esquena a la carretera, molt millor).




La visita al Jameo del Llano, una joia geològica, molt ben preparada per a visites (i curiosament amb molt, molt pocs visitants). Curiositat: un dels guies era català, però feia més de 40 anys que vivia allà.

Les platges: menys la platja artificial de Caleta de Fuste, les platges de tota l'illa són espectaculars, desertes i simplement genials. Només per la tranquil·litat que s'hi respira val la pena anar allà i relaxar-se a plaer.

 Això sí, de vent no n'hi falta mai, a l'illa!




Que en aquesta platja s'ensenyava tot!!

Una excursió a l'Isla de Lobos: vam ser els únics beneits que van fer la travessa, a peu (i arrossegant un cotxet i dues nenes) de banda a banda de l'illa a ple sol i pel desert. Per un moment, ens vam sentir com el nostre il·lustre President en plena travessa pel desert. Tota una experiència, sens dubte. Conyes a part, l'illa és realment paradisíaca, remota. Maquíssima.
Cap a Lobos!

Úniques edificacions de tota l'illa.


Les tapes... vagis on vagis, triomfes segur :-)


Mojo picón MMmMmmmm :-O_

Un dia a l'Oasis Park. Jo no les tenia totes, creia que seria una visita a un zoo normal i corrent, però vaig quedar distret. Ens vam tirar tot el dia allà dins, passes per dins de gàbies gegants on els animals (no perillosos, clar) corren sols i lliures per allà. Tot molt curiós. Si hi aneu, emporteu-vos el contracte de lloguer del cotxe, us faran un espectacular descompte a la taquilla (truc català, eh?).


Hakuna matata!

El Chiqui-Chiqui se baila así...
Qui? Jo?
T'apuntes a un petonet?

La possibilitat d'iniciar a les filles en el món sectari del bed jumping, ho van fer força bé!