Failventura

(Atenció: totxana llarga. Les fotos són per amenitzar el text).

El títol resumeix força bé el viatge que vam fer aquest Nadal passat a Fuerteventura... un fracàs darrere un altre!
Comencem la bogeria:
Sortim mitja hora tard de Barcelona... amb aquesta mitja hora ja en tenim prou per perdre l'enllaç de Madrid (tot i que des de l'avió van dir que ja s'havia avisat a l'altre avió que hi havia passatgers amb enllaç). El més trist de tot va ser arribar a la porta d'embarcament esprintant i panteixant i veure com al davant hi havia una parella que s'estaven sortejant, entre ells dos, l'últim seient lliure de l'avió. En fi.
Dues hores de cua al mostrador d'Iberia més tard i uns quants renecs més, ens van assignar un vol cap a Tenerife amb estada inclosa (faltaria més), per volar cap a Fuerteventura l'endemà al matí. Vam tirar-nos sis hores (sí, 6 hores) a la guarderia de l'aeroport. Vaig quedar meravellat de l'equipació que tenen allà (suposo, pagat amb impostos catalans, per què no dir-ho), llits per dormir, banyeres, tovalloles, piscina de boles, tobogans, DVD... de tot, vaja.

L'avorriment desferma la creativitat fotogràfica...

Després volem cap a Tenerife, arribem a l'hotel assignat per Iberia (hotel Mencey, 5 estrelles). No exagero si dic que aquest fet va ser l'única cosa positiva a destacar en tot el viatge (a part dels farts de riure absoluts, clar). Vam arribar fets un fàstic, amb xandall, les nenes brutíssimes, amb son i mala lluna per a tothom... i cap al menjador de luxe, al costat dels pilots i el personal de vol, que anaven fets tots uns pinzells. Érem la família gitana, sens dubte, un cop més. La dona, mentrestant, es va deixar la bossa amb tota la paperassa al taxi... sort que el taxista va ser honrat i la va portar a l'hotel en qüestió de minuts (de fet, només hi haurà trobat teranyines). El sopar a l'hotel va ser excel·lent... però l'esmorzar, per caure de cul! Pastisseria acabada de fer, bufet de fumats, caviar i copa de cava... vaja, el que esmorzem cada dia tots a casa.

Pst, tirada a pols, eh? Ben parat a la barana, però a pols!

L'endemà al matí arribem a Fuerteventura, anem a buscar el cotxe de lloguer i, tatxin-tatxan, un Fiat Panda. Imagineu-vos 2 adults, 3 nenes (i per tant, 3 cadiretes al darrere) i l'equipatge de 10 mamuts, cotxet inclòs. Fotre tot allò a dins del cotxe hauria d'haver estat el tretzè treball d'Heracles.

Tot això (i 5 persones) va cabre en aquell cotxet ridícul amb maleter d'hàmster...

Un cop vam ser tots a dins d'aquell Micro Machine, i després d'un trajecte de 15 minutets, vam arribar a Guiri Town, Caleta de Fuste. La primera frase que ens va sortir de la boca va ser això és Salou. De veritat, increïble. Si voleu anar a l'illa, aneu al nord o al sud, però al mig deixeu-ho per als guiris, allò és el seu paradís.

Un altre punt que va fer molt riure: el tot inclòs. Sobre el paper, allò és de conya: pots menjar i beure de tot, tot el dia, sense límit ni cap problema. A l'hora de la veritat, això es pot resumir en dos punts:

• El bar té beguda de garrafa i marques sospitosament similars a les originals, però que no són originals (Martoni, Bifeater, John Daniel's...).
• Només hi ha dos tipus d'entrepà: el calent (biquini a la planxa) i el fred (entrepà de pernil i formatge). No sé si capteu la variabilitat...

Com que érem a Guiri Town, els àpats eren 100% guiris: fregits, estofats pesats... De traca i mocador va ser el sopar de Nadal, luxe garantit (segons l'organització). Diria que una llauna de Friskies caducada hauria estat molt millor. De veritat que em fan fàstic poques coses per menjar, però és que allò va superar totes les meves expectatives. El pitjor de tot va ser veure com reciclaven dia rere dia les sobres d'aquell trist àpat. Nosaltres el vam trobar horrorós; el guiram que hi havia per allà suposo que els va semblar deliciós i suculent.

Això que sembla vomitat deien que era còctel de gambes.

L'altra cosa és un meló amb pernil de luxe (sí, plat de luxe).

Continuem per a bingo: gairebé quedem sense benzina. Diríeu que l'illa és plana, oi? Doncs nosaltres vam aconseguir fer 2 ports de muntanya amb el dipòsit a zero. Es va apagar el llum de la benzina per gastar menys... i per postres, s'estava fent fosc (vam fer el truc d'unes quantes baixades a motor parat). En fi, som així.

A punt per al fi de festa: tot i que al contracte de lloguer vaig firmar que no aniríem per camins de sorra amb el cotxe, ens hi vam ficar. I de fet era molt divertit. Molt i molt. Això de fotre gas a un cotxe que no és teu sempre crida l'atenció. Sempre i quan no el deixis encallat a les dunes del mig d'un parc natural protegit, clar. Llavors ja no vaig riure tant. Encara vaig riure menys quan em vaig adonar que érem al mig del no-res, l'únic que hi havia era una camioneta americana allà lluny, sense ningú dins, i que en menys de 3 hores començava el meu curset de kitesurf (de fet, una de les raons per anar a Fuerteventura). Van passar una parella d'alemanys, vam intentar moure el cotxe... res. Al cap de més d'una hora furgant sorra i de deixar el xassís repenjat al terra, va venir la camioneta amb els seus propietaris. Imagineu-vos Cocodrilo Dundee en versió maxo o majorero... només li faltava el ganivet 7XL. Doncs vam aixecar el cotxe per darrere, el Cocodrilo em va demanar si li deixava provar de treure el cotxe d'allà. Doncs bé, va treure'l, i tant si va treure'l. I marxa enrere, a tot drap. Li deixen la cafetera de cotxe de Fernando Alonso amb la marxa enrere posada i guanya tots els Grans Premis, el podrit! Mai havia vist ningú fotre tant gas enrere amb un cotxe. Brutal!

Com era d'esperar i gràcies a la meva malastrugança perpètua, em vaig quedar sense curset de kitesurf (i ja van...).

Quan ja crèiem que res podia anar pitjor... la traca final: durant el vol cap a Madrid ens adonem que, segons els bitllets, les 3 nenes no viatgen amb nosaltres cap a Barcelona, sinó que s'han d'esperar al següent vol. Un cop més, un gran #etfelicitofill per a Iberia.

Punts bons del viatge:

La reserva natural de les dunes del nord de Fuerteventura. Genial, la immensitat del desert feta realitat (això sí, poseu-vos d'esquena a la carretera, molt millor).

La visita al Jameo del Llano, una joia geològica, molt ben preparada per a visites (i curiosament amb molt, molt pocs visitants). Curiositat: un dels guies era català, però feia més de 40 anys que vivia allà.

Les platges: menys la platja artificial de Caleta de Fuste, les platges de tota l'illa són espectaculars, desertes i simplement genials. Només per la tranquil·litat que s'hi respira val la pena anar allà i relaxar-se a plaer.

 Això sí, de vent no n'hi falta mai, a l'illa!

Que en aquesta platja s'ensenyava tot!!

Una excursió a l'Isla de Lobos: vam ser els únics beneits que van fer la travessa, a peu (i arrossegant un cotxet i dues nenes) de banda a banda de l'illa a ple sol i pel desert. Per un moment, ens vam sentir com el nostre il·lustre President en plena travessa pel desert. Tota una experiència, sens dubte. Conyes a part, l'illa és realment paradisíaca, remota. Maquíssima.

Cap a Lobos!

Úniques edificacions de tota l'illa.

Les tapes... vagis on vagis, triomfes segur :-)

Mojo picón MMmMmmmm :-O_

Un dia a l'Oasis Park. Jo no les tenia totes, creia que seria una visita a un zoo normal i corrent, però vaig quedar distret. Ens vam tirar tot el dia allà dins, passes per dins de gàbies gegants on els animals (no perillosos, clar) corren sols i lliures per allà. Tot molt curiós. Si hi aneu, emporteu-vos el contracte de lloguer del cotxe, us faran un espectacular descompte a la taquilla (truc català, eh?).

Hakuna matata!

El Chiqui-Chiqui se baila así...

Qui? Jo?

T'apuntes a un petonet?

La possibilitat d'iniciar a les filles en el món sectari del bed jumping, ho van fer força bé!