Molins (un cop més).

 

 Ahir me'n vaig anar amb les nenes fins a Sant Julià, pel camí dels molins. Elles anaven en bici, jo anava corrent (i a les pujades més fortes, empenyent esquenes).

  

Quan vam ser al parc de les Set fonts, elles es van quedar jugant per allà, jo vaig aprofitar per fer unes voltes corrent, pujant i baixant escales estil Rocky.

Com sempre, podeu descarregar el track fent clic aquí.

Caminar i pasta

Com ja sabeu, vaig caminar la Matagalls-Montserrat. Vaig dir que no ho faria mai més.
La veritat és que ja hi estic pensant un altre cop... en fi, els homes som així. I com que no en tenim mai prou i sempre hem de mirar de fer una miqueta més, el Javier Leiva em va embolicar en una altra bogeria: anar a la Trailwalker d'Intermon-Oxfam.
100 km en 32 hores.
M'ho va proposar un dimarts al vespre, i em sembla que el dimecres al matí ja tenia decidit que hi aniria. Vam fer equip amb el Jordi Pérez i la Lidia Bartolomé, i ara ja estem inscrits i centrats en els entrenaments.
I a què ve tota aquesta parrafada? Doncs al mateix de sempre: la pasta. Com que jo no conec a ningú que reparteixi sobres d'aquells amb bitllets, ni gendres empobrits injustament, em veig obligat a demanar-vos diners a vosaltres, anònims seguidors d'aquest trist bloc.
Necessitem diners, hem de reunir 1500 € (com a mínim), com cada equip, que Intermon dedica a Àfrica, en programes de desenvolupament. Així que si ens vols donar un cop de mà, qualsevol ajuda és bona.

Us deixo amb el vídeo de l'organització que explica molt bé l'esperit de la cursa:

Cirque du Soleil: Alegria

L'any passatAquest febrer vam anar a veure Corteo, i el dia 30 de desembre va tocar anar a veure Alegria, l'espectacle que va fer famós Cirque du Soleil arreu del món. L'espectacle es feia al Sant Jordi, segurament no és tan bonic ni acollidor com la carpa del circ, però què hi farem, sembla que vinguin un any amb la carpa i l'altre al Sant Jordi.

El començament és esbojarrat i de somni, marca de la casa.
La cantant ho broda, contínuament, durant tot l'espectacle.

Punts a favor: 
Puntualitat anguniosa: la funció va engegar puntual com un clau, a les 5.29 van tancar llums per començar a les 5.30. El descans també va ser rigorosament puntual, 20 minuts, ni un més, ni un menys!
Van deixar anar algunes frases en català; essent del Quebec, deuen estar una mica al cas del que està passant pel nostre país (apunt geogràfic de la dona).

Punts en contra:
Preu elevat, molt elevat (però justificat, per la gentada, música en directe, atrezzo, maquillatge... i llogar el Sant Jordi, que no deu ser precisament barat).
Potser es va fer una mica massa curt, especialment la segona part, trobo que va durar molt poc.
Algun número fluixet (el de les gomes és altament millorable).
Es trobava a faltar aquell garbuix de gent habitual en els seus espectacles.

Vot útil

Aquí teniu un exemple clar de què és el vot útil!

Seguiu els meus consells de cara al 25N (i també en futures eleccions). Us ho diu el vostre guru.

Matagalls-Montserrat

Fa una setmana... i fins avui no he tornat a córrer. Vaig fer la Matagalls-Montserrat, em va engrescar un cosí que al final no va venir i vaig anar-hi sol. Els primers 30 quilòmetres amb dues noies i a partir de llavors els 54 quilòmetres finals, sol. Totalment sol. Tota la nit sol. Tot el matí sol. Tot el migdia sol. No per la por de perdre'm (el camí està excepcionalment ben marcat), ja que hi ha gent contínuament, sinó pel fet de poder parlar amb algú més que les 4-5 frases que em creuava amb la gent. Portava unes butllofes horroroses als talons i això em feia anar lent a les baixades, tothom m'avançava i jo m'enfonsava cada cop més en el meu pou de merda particular. En fi. Ja està fet... Les pujades no em costaven massa, vaig tenir forces fins l'últim moment. Fins i tot a la pujada de les aigües, a dalt de tot de Montserrat, després de cruspir-me 4-5 dàtils (sucre i energia pura), vaig arribar molt bé de forces per portar 80 quilòmetres a les sabates. Si no fos perquè pujava plorant d'alegria i emoció, hagués pogut arribar fins i tot corrent...
De moment, dubto que hi torni (tot i que la majoria de gent diuen que repetiré), ho vaig passar malament. Sabia que ho passaria malament, però no tant.
El martiri va començar baixant cap a Sant Llorenç: anava molt pendent del llum, se m'acabaven les piles del frontal (el segon joc, encara me'n quedava un altre per fer 4-5 hores) i de cop i volta em vaig adonar que em feien molt mal els peus, eren les butllofes dels talons. Allà ja vaig veure que fins llavors encara no havia fet res de res.
Després d'acabar, arribar a casa i netejar-me, vaig fer repàs de peus. Les butllofes a la cara exterior dels talons eren terribles. Horroroses. Tot i així, la part de la planta dels metatarsos (la part davantera que toca a terra quan caminem, just després dels dits) estava intacta, finíssima. Val a dir que m'havia dedicat a endurari-la tot l'estiu, anant descalç tots els dies que podia, sempre, per fer-ho tot...

Altres dades:
Runkeeper em diu que vaig cremar gairebé 7000 calories. La veritat jo hauria dit que n'havia cremat més. Vaig arribar a casa, em vaig pesar i havia perdut vora 900 grams, tot i haver menjat com un podrit. Durant tota la cursa no em vaig privar de res. Vaig fallar una mica al primer control (només 3-4 talls de coca, un te i una mica de codony), però quan vaig arribar al sopar no vaig ser conscient de què estava fent fins que m'havia cruspit 7 o 8 entrepans de tonyina. Realment tenia tanta gana i necessitat de nutrients que ni sabia què feia... quan em vaig adonar de què em passava, em vaig moderar una mica, i a partir de llavors em vaig emportar fruits secs per anar picant durant una hora després d'haver marxat, així també se'm feia menys pesat. Si algú em diu que havia menjat 10000 o 12000 calories, m'ho crec perfectament. A Matadepera em devia menjar tranquil·lament 7 o 8 dònuts amb Nesquik per esmorzar (juntament amb galetes i fruits secs per una hora).
Em vaig veure poc menys de 12 litres d'aigua (vaig omplir el Camelbak 6 vegades), i se'm va acabar a mitja hora d'acabar, realment va ser un tros molt dur, però com he dit abans, portava molt sucre.
Em costa bastant pixar en públic, el primer cop que vaig pixar va ser a les 12 de la nit (per tant, portava més de 7 hores sense fer-ho i bevent molt líquid), vaig pixar 4 cops més en les 21 hores i mitja que vaig fer. Realment és molt poc, però és que sóc així...
En les 21 hores no vaig seure més de 15 o 20 minuts en total: només vaig seure per canviar-me els mitjons (3 jocs nets). Crec que si m'hagués assegut per descansar una mica, no m'hagués aixecat (a Montserrat em vaig asseure per treure'm el xip i em va costar un esforç titànic tornar-me a posar dempeus).

Si algú és tan boig com per anar-hi, que s'emporti fruits secs i menjars amb sucres ràpids (caramels, llaminadures, dàtils, panses, orellanes...), les baixades de sucre en moments d'esforç màxim es paguen molt cares. I si em voleu fer cas, passeu de la merda de beguda isotònica que donaven... en vaig fer un glop a Aiguafreda i ja en vaig tenir prou. Una de les noies que venia amb mi li va entrar com una merda i va haver de plegar després de 2 hores amb mal de panxa...

Uns apunts que vaig escriure l'endemà mateix de la travessa al fòrum de l'organització, amb uns bessons com dues pedres d'esmolar:

"Jo ahir estava fet pols. Em vaig adormir al cotxe, em vaig adormir a la banyera, i em vaig adormir al llit a les 7. Tenia els turmells que semblaven dues fustes, no els podia ni bellugar. La meva dona va tenir el detallàs de fer-me uns massatges i m'he llevat a les 8 del matí, bastant bé, contra tot pronòstic. Tinc el quàdriceps i l'esquena que podria dir que sembla que no fessin res ahir, com nous. En canvi, he perdut tota l'elasticitat del tendó d'Aquil·les i això fa que camini d'una manera força penosa. Sigui com sigui, al cop d'una miqueta de caminar (i que s'escalfi tot), encara puc caminar d'una manera acceptable.
[...]
Ahir vaig acabar per tossut, no per salut. Hauria estat molt més assenyat fer com feia molta gent: llançar la tovallola a Matadepera; però sé que si ho hagués fet, hauria acabat tornant l'any vinent (i això faria multiplicar encara més el patiment). El campament de matí a Matadepera semblava, com vaig sentir per allà, la primera escena de Salvar al soldat Ryan: mutil·lats i esguerrats arreu.

També aprofito per donar les gràcies a tothom qui em va donar conversa i ànims, especialment a partir de Vacarisses. Va ser un tram especialment mortal per a mi, ja que després de 14 hores sense parlar amb ningú tenia el cap a qualsevol altre lloc, però a la marxa no...
[...]
Vaig plorar quan em va trucar la meva dona a les 7 del matí, feia 7 hores que no parlava amb ningú. Vaig plorar molt, moltíssim, quan vaig arribar a Vacarisses i vaig veure el massís de Montserrat (tot i que em semblava que allà havia de ser més a prop). I vaig plorar encara més a l'última recta abans de les escales finals quan vaig veure tothom aplaudint i les meves filles amb un cartell de 'Papa campió' (continuo plorant ara escrivint-ho).
Per passar tota la nit tenia podcasts endarrerits al mòbil. Els vaig acabar tots a les 12 del migdia.

Manifestació poc independentista...

Les imatges parlen soles, em sembla.

La trobada de la Marxa dels Vigatans, a la bassa dels hermanos. Multitudinària!

Quan jo era petit, era impensable córrer pel carrer amb una estelada, com aquesta canalla. Tombem la truita!

I per si no estiguéssim prou encesos, el gran discurs de Lluís Solà i Sala a la plaça de la Catedral. Mireu-lo, 9 minuts de la vostra vida procrastinadora ben invertits!

I ja a Barcelona, on pel que sembla la manifestació era ben poc independentista...

Les olimpiades

Després d'estar molt content per la debacle de les seleccions de la mare Espanya (llàstima de l'últim esprint de medalles) i de veure tantes hores d'esports televisats com vaig poder (i de piular-ho dia rere dia), quatre pensaments sobre el tema:

1. M'he alegrat molt de veure com es perdien medalles, dia rere dia, i com des de Teledeporte s'esforçaven cada dia més a posar més cara de pòquer que el dia anterior...
2. Especialment quan ens volien fer creure que Espanya era una potència en tots els esports en què competia.
3. M'ha agradat sentir que abans de guanyar la medalla en windsurf, la federació espanyola havia votat per retirar-li l'estatus d'esport olímpic...
4. i just després d'aconseguir la medalla d'or, es van haver d'afanyar a dir que no havien meditat prou la decisió.

Conyes a part, el que sí que m'ha sabut greu és veure com els esforços i sacrificis d'esportistes no han servit per res, després de 4 anys d'il·lusions, tornar a casa amb una mà a cada ou no li agrada a ningú (no em va saber gens de greu veure els idiotes de La cojita, amb la seva prepotència; si Pierre de Coubertin torna en forma d'esperit de Nadal, espero que els foti uns quants clatellots olímpics a tots els seus membres).

Per cert, dissabte a la tarda tinc una cita al Collformic. M'espera tota una tarda, nit, matinada i matí de marxa, no m'estic de res!