dimarts, 10 d’abril de 2012

Ràdio: Mare meva (La tribu, Catalunya Ràdio)

A l'estiu vaig parlar d'una secció sobre pares i fills a Catalunya ràdio, i ja em vaig emportar algun clatellot, especialment domèstic. I ara torno amb una altra secció, aquest cop a la mateixa cadena, al programa La tribu i comentada per l'Agnès Busquets.
La secció sempre té la mateixa estructura: un monòleg introductori totalment esbojarrat, on l'Agnès retrata (sovint sense exagerar) el dia a dia de pujar una criatura (té molta facilitat i gràcia a destacar les pors i inquietuts dels pares; seguida d'una entrevista en forma de diàleg o qüestionari amb un convidat expert en el tema presentat(un pediatre per explicar com destetar o treure bolquers, l'Ada Parellada dient-nos com fer que la canalla mengi de tot, un psiquiatre per explicar com arribar al manico... ui, això no encara).
Quina és la diferència, doncs, entre les dues seccions? La realitat! Sí senyors, la realitat! Tot i les exageracions de l'Agnès, la vida amb criatures s'assembla més a aquest tornado desenfrenat que comenta ella que no pas el món de color de rosa de la Míriam Tirado. Al món de l'Agnès els nens vomiten, se't pixen a la cara, es caguen en el pitjor moment, el menjar marxa volant de la taula i deixen un rastre de destrucció que seria l'enveja d'Atil·la; al món de la Míriam la canalla semblen autòmats que ho fan tot bé i sempre quan toca, i quan no han de fer res desapareixen, no hi són. Al món real (i al de l'Agnès) sempre hi ha aquell moment en què necessites temps i silenci durant el qual la canalla vol fer que el rebombori del timbaler del Bruc sembli la biblioteca d'Acció Catòlica de Sords-muts. És a dir, amb canalla a casa, voràgine assegurada. Això fa que el dia que endrecen solets sigui festa major, o bé que surtin focs artificials quan tasten algun menjar nou, com el Remy...

1 comentari:

No pensis gaire, però deixa un comentari!