dilluns, 20 de febrer del 2012

Poema: Fem com si no sabéssim el final (del conte?), de Roc Casagran

Sentit a la secció El poema de la setmana d'El matí de Catalunya Ràdio
 
Realment em va agradar moltíssim, no és el típic poema que no entens res o ple de paraules imbècils per demostrar que domines la llengua... això sí, no l'escolteu amb canalla, conté un spoiler del Nadal ;-)

Confetti!


Confetti!, originally uploaded by surfzone™.

Una festassa, tu!

divendres, 17 de febrer del 2012

La impuntualitat

Estic escrivint això mentre espero per començar una classe d'anglès. Passen 10 minuts de l'hora establerta i aquí no arriba ningú.
Sempre m'he trobat amb aquest problema. En aquest collons de país, sembla que arribar tard és la norma. El que és estrany és arribar a l'hora que toca. No cal ser fastigosament puntual com jo, sempre s'accepten els minuts de gràcia (5? 10?); el problema és quan això es converteix en costum i que sempre toca esperar, els mateixos i als mateixos.
Fixin-se benvolguts lectors que si són assidus de les rutines, notaran que els que arriben tard sempre són els mateixos. De fet són els mateixos i sempre van a la mateixa hora. Arriben tard a l'escola i entren quan tothom ja ha deixat la canalla i surt (és a dir, uns 3-4 minuts tard). Cada dia. Coi, tan difícil és sortir 5 minuts abans de casa i arribar a la mateixa hora que tothom?
També tenim el cas B, el que va a tot drap amb el cotxe perquè arriba tard. Les normes de trànsit poden ser una grandíssima merda, però hi són per complir-les.
Fem números: vaig de tard i haig de fer 80 quilòmetres, tot autovia amb el mateix límit de velocitat. Si vaig a aquesta velocitat màxima tota l'estona (cosa força complicada, per cert), faré el trajecte en 48 minuts. Si li foto una mica més de gas i pujo a 120, guanyaré 8 minuts (torno a dir que és molt complicat mantenir una mitjana clavada); si pitjo més el gas i vaig a 140, hi estaré 34 minuts. Fantàstic! He guanyat 16 minuts. Realment et ve d'un quart d'hora ja? I si et paren els mossos? Quants minuts et tindran allà aturat? Els 300 € que et clavaran valen aquests 16 minuts? I els punts dels nassos. Ai sí, llavors els mossos són uns fills de la gran puta, sí, i és culpa d'ells que hagi arribat tard. Ep, si t'haguessis llevat 15 minuts abans, podries haver fet el trajecte dins la legalitat i els mossos no t'haurien parat, ruc. Marxa 10 minuts abans dels llocs, queda una estona més tard, però no facis esperar a la gent, que n'estem fins els collons d'esperar sempre als mateixos.

Per cert, una foto de la pissarra al final de la classe... encara no entenc què vam explicar per acabar amb això escrit...
PD: si algú s'ha sentit ofès per la situació anterior, deu ser senyal que:

  • ets dels que sempre vas de tard
  • ets un mosso

dimarts, 14 de febrer del 2012

Calldetenes-Sant Julià-Pantà de Sala-d'heures-Santa Eugènia-Vic

Ahir dilluns una sortida llarga, per tornar a agafar fons:
El pantà de Sala-d'heures és una canya, el vam trobar amb una capa de gel per sobre, un gran escenari.

dijous, 9 de febrer del 2012

Documental: Emboscats, història d'una geografia secreta

Aquest divendres al Canal 33, molt tard (va començar passades les 12 de la nit) van estrenar aquest documental, basat en els emboscats de la Guerra Civil, aquells que es van amagar als boscos per no haver d'anar a l'exèrcit (ja fos per por d'anar al front o per desafecció envers qualsevol de les faccions). El documental mostrava les dures condicions en què va viure aquesta gent: la majoria es van amagar en coves o balmes, dormien sobre jaços de boix, palla i fang... el que van destacar més els testimonis que ho havien viscut va ser l'avorriment. Hores i hores sense fer res, sense poder fer res. Tot el dia, cada dia, anar mirant i contemplant el que tenien al davant, però sense fer res.
El meu avi va marxar de casa quan va esclatar la guerra, es va anar a amagar a Gombrèn. Pel que sé, va acabar treballant de jornaler en una casa de pagès, suposo que el mantenien a canvi de donar un cop de mà i amagar-lo. De fet, tot això ho sé d'esquitllada, perquè aquestes coses no eren coses de parlar, de fet tècnicament l'avi va ser un desertor fins l'any 90 o 91 (més o menys), quan va rebre una carta de l'exèrcit on se l'eximia de responsabilitat per no haver-se presentat a files. Llavors ja tenia Alzheimer molt avançat (em sembla que devia ser de les primeres persones amb la malaltia que va veure el seu metge), així que de ben poc li va servir aquesta carta.
El documental és molt recomanable, així que si podeu, feu-hi una ullada fent clic aquí (3 a la carta).

diumenge, 5 de febrer del 2012

Cremem-ho tot!

Doncs sí, això devien exclamar els borbons podrits quan van entrar a Prats de Lluçanès el dia 5 de febrer de 1714, avui fa 297 anys. Aquell dia van repicar les campanes del poble per avisar a tothom que s'acostava l'exercit. Van cremar la meitat del poble. Des de llavors, Santa Àgata, patrona de les dones i màrtir, ha estat la patrona del poble. Durant el dia d'avui els habitants del poble sentiran repicar les campanes, en record d'aquella barbàrie.
Que per què us foto aquest rotllo jo ara? Doncs és ben fàcil: fa 297 anys van cremar el poble, físicament. Actualment els borbons continuen cremant el poble (potser no tan físicament, però sí mentalment), a base de viure sense fotre ni brot, a cos de rei (literalment), amb aquest pressupost desorbitat que poc té a veure amb la realitat que ens envolta. Tota aquesta milionada que s'emporten any rere any es podria destinar a qualsevol altra cosa. De fet, qualsevol altra cosa seria més útil i productiva (imagineu-vos gastar gairebé vuit milions i mig d'euros anuals en flors per a les jardineres municipals: com a mínim ens alegraria la vista cada dia). Tant és. Osti, fa indignar. Coi, que tenim un rei que no arriba a milioeurista. Com ho rep això? Tot de cop? Transferència o en efectiu? Dividit en 12 pagues? 15 pagues? Per Nadal, la paga doble ha de fer esfereir, no?
I aquesta gent que els fa regals es mereix una menció a part. Per què els regalen coses si cada any els regalem 8 milions d'euros per gratar-se els ous. A dues mans. Ah, potser els ho regalen perquè els fa pena que hagin tingut una filla, així... com ho diria... bé, ja m'enteneu. Tothom reia amb el marit xalat, però prou es va afanyar a fer les maletes i sortir corrents (bé, corrents, no, pobret, que amb el bastó no li anava bé, d'esprintar) quan va veure quin pa donaven en aquella casa. Ep, que també s'ho han buscat, ja sabeu què passa amb la consanguinitat, no?
Si aquesta família vol calers, que treballi com tothom (de fet, el gendre vasc presumptament té por que li escapcin la cartera i ha començat a fer uns negociets pel seu compte, res, quatre coses per anar tirant, que no arriba a final de mes, pobret; si fins i tot han hagut de marxar a Washington perquè allà la vida és més barata...).
Per tot això m'agradaria que per commemorar el 300 aniversari de la crema del poble les campanes tornessin a repicar, però per celebrar que ja no portem aquesta càrrega a coll, que ens hem tret el mort d'una família reial que no serveix per a res, la nostra independència i que el Madrid ha baixat a 3a regional (per demanar impossibles, que no quedi).
Si algú vol deixar un comentari dient que els borbons aporten estabilitat a l'estat, el convido a enviar-m'ho per colom missatger, estaré encantat d'abatre'l amb l'escopeta de balins abans que arribi a casa.

dimecres, 1 de febrer del 2012

Cirque du Soleil: Corteo

Aquest divendres a la tarda vam anar al Cirque du Soleil, el circ més car del món, suposo (i també diria dels més espectaculars). Les entrades van ser d'un regal de reis totalment inesperat, i la veritat és que em va agradar, molt. No és com la primera vegada, ja que és totalment espectacular i increïble (bé, com la majoria de coses de primera vegada, clar), però el fet que l'escenari sigui diferent i parteixi el públic pel mig fa que sigui diferent a la resta.
L'estètica no és tan típicament veneciana com a altres espectacles, sinó que és més onírica (de fet, l'espectacle explica un somni), i també és més burlesque que mai, sobretot al començament, els primers 3-4 números.
El preu, la veritat, crec que està justificat, ja que molt sovint hi ha més de 30 artistes a dalt l'escenari, la quantitat de tècnics, música i veu en directe... tot això es paga. També s'hi ha d'incloure la carpa, muntar i desmuntar, la calefacció (si penseu anar-hi, val més que us emporteu diverses capes de roba i que la més prima es pugui ensenyar, ja que fa molta calor).

Punts a destacar però sense filtracions:
Els Oompa Loompa fan molt mal.
Els pollastres, una clara referència a Monty Python's Flying Circus i aquells moments de bogeria absoluta tan típics dels Python.
El violinista es posa el públic a la butxaca interpretant música clàssica i amagant-hi detalls de qualitat per comprovar si la gent segueix o s'està adormint.