dilluns, 24 de setembre de 2012

Matagalls-Montserrat

Fa una setmana... i fins avui no he tornat a córrer. Vaig fer la Matagalls-Montserrat, em va engrescar un cosí que al final no va venir i vaig anar-hi sol. Els primers 30 quilòmetres amb dues noies i a partir de llavors els 54 quilòmetres finals, sol. Totalment sol. Tota la nit sol. Tot el matí sol. Tot el migdia sol. No per la por de perdre'm (el camí està excepcionalment ben marcat), ja que hi ha gent contínuament, sinó pel fet de poder parlar amb algú més que les 4-5 frases que em creuava amb la gent. Portava unes butllofes horroroses als talons i això em feia anar lent a les baixades, tothom m'avançava i jo m'enfonsava cada cop més en el meu pou de merda particular. En fi. Ja està fet... Les pujades no em costaven massa, vaig tenir forces fins l'últim moment. Fins i tot a la pujada de les aigües, a dalt de tot de Montserrat, després de cruspir-me 4-5 dàtils (sucre i energia pura), vaig arribar molt bé de forces per portar 80 quilòmetres a les sabates. Si no fos perquè pujava plorant d'alegria i emoció, hagués pogut arribar fins i tot corrent...
De moment, dubto que hi torni (tot i que la majoria de gent diuen que repetiré), ho vaig passar malament. Sabia que ho passaria malament, però no tant.
El martiri va començar baixant cap a Sant Llorenç: anava molt pendent del llum, se m'acabaven les piles del frontal (el segon joc, encara me'n quedava un altre per fer 4-5 hores) i de cop i volta em vaig adonar que em feien molt mal els peus, eren les butllofes dels talons. Allà ja vaig veure que fins llavors encara no havia fet res de res.
Després d'acabar, arribar a casa i netejar-me, vaig fer repàs de peus. Les butllofes a la cara exterior dels talons eren terribles. Horroroses. Tot i així, la part de la planta dels metatarsos (la part davantera que toca a terra quan caminem, just després dels dits) estava intacta, finíssima. Val a dir que m'havia dedicat a endurari-la tot l'estiu, anant descalç tots els dies que podia, sempre, per fer-ho tot...

Altres dades:
Runkeeper em diu que vaig cremar gairebé 7000 calories. La veritat jo hauria dit que n'havia cremat més. Vaig arribar a casa, em vaig pesar i havia perdut vora 900 grams, tot i haver menjat com un podrit. Durant tota la cursa no em vaig privar de res. Vaig fallar una mica al primer control (només 3-4 talls de coca, un te i una mica de codony), però quan vaig arribar al sopar no vaig ser conscient de què estava fent fins que m'havia cruspit 7 o 8 entrepans de tonyina. Realment tenia tanta gana i necessitat de nutrients que ni sabia què feia... quan em vaig adonar de què em passava, em vaig moderar una mica, i a partir de llavors em vaig emportar fruits secs per anar picant durant una hora després d'haver marxat, així també se'm feia menys pesat. Si algú em diu que havia menjat 10000 o 12000 calories, m'ho crec perfectament. A Matadepera em devia menjar tranquil·lament 7 o 8 dònuts amb Nesquik per esmorzar (juntament amb galetes i fruits secs per una hora).
Em vaig veure poc menys de 12 litres d'aigua (vaig omplir el Camelbak 6 vegades), i se'm va acabar a mitja hora d'acabar, realment va ser un tros molt dur, però com he dit abans, portava molt sucre.
Em costa bastant pixar en públic, el primer cop que vaig pixar va ser a les 12 de la nit (per tant, portava més de 7 hores sense fer-ho i bevent molt líquid), vaig pixar 4 cops més en les 21 hores i mitja que vaig fer. Realment és molt poc, però és que sóc així...
En les 21 hores no vaig seure més de 15 o 20 minuts en total: només vaig seure per canviar-me els mitjons (3 jocs nets). Crec que si m'hagués assegut per descansar una mica, no m'hagués aixecat (a Montserrat em vaig asseure per treure'm el xip i em va costar un esforç titànic tornar-me a posar dempeus).

Si algú és tan boig com per anar-hi, que s'emporti fruits secs i menjars amb sucres ràpids (caramels, llaminadures, dàtils, panses, orellanes...), les baixades de sucre en moments d'esforç màxim es paguen molt cares. I si em voleu fer cas, passeu de la merda de beguda isotònica que donaven... en vaig fer un glop a Aiguafreda i ja en vaig tenir prou. Una de les noies que venia amb mi li va entrar com una merda i va haver de plegar després de 2 hores amb mal de panxa...

Uns apunts que vaig escriure l'endemà mateix de la travessa al fòrum de l'organització, amb uns bessons com dues pedres d'esmolar:

"Jo ahir estava fet pols. Em vaig adormir al cotxe, em vaig adormir a la banyera, i em vaig adormir al llit a les 7. Tenia els turmells que semblaven dues fustes, no els podia ni bellugar. La meva dona va tenir el detallàs de fer-me uns massatges i m'he llevat a les 8 del matí, bastant bé, contra tot pronòstic. Tinc el quàdriceps i l'esquena que podria dir que sembla que no fessin res ahir, com nous. En canvi, he perdut tota l'elasticitat del tendó d'Aquil·les i això fa que camini d'una manera força penosa. Sigui com sigui, al cop d'una miqueta de caminar (i que s'escalfi tot), encara puc caminar d'una manera acceptable.
[...]
Ahir vaig acabar per tossut, no per salut. Hauria estat molt més assenyat fer com feia molta gent: llançar la tovallola a Matadepera; però sé que si ho hagués fet, hauria acabat tornant l'any vinent (i això faria multiplicar encara més el patiment). El campament de matí a Matadepera semblava, com vaig sentir per allà, la primera escena de Salvar al soldat Ryan: mutil·lats i esguerrats arreu.

També aprofito per donar les gràcies a tothom qui em va donar conversa i ànims, especialment a partir de Vacarisses. Va ser un tram especialment mortal per a mi, ja que després de 14 hores sense parlar amb ningú tenia el cap a qualsevol altre lloc, però a la marxa no...
[...]
Vaig plorar quan em va trucar la meva dona a les 7 del matí, feia 7 hores que no parlava amb ningú. Vaig plorar molt, moltíssim, quan vaig arribar a Vacarisses i vaig veure el massís de Montserrat (tot i que em semblava que allà havia de ser més a prop). I vaig plorar encara més a l'última recta abans de les escales finals quan vaig veure tothom aplaudint i les meves filles amb un cartell de 'Papa campió' (continuo plorant ara escrivint-ho).
Per passar tota la nit tenia podcasts endarrerits al mòbil. Els vaig acabar tots a les 12 del migdia.

5 comentaris:

  1. T'admiro. No crec que la pugui fer mai.

    ResponElimina
  2. puc fer 100km en bicicleta però odio fer 10km corrent, he flipat, tens una força mental per admirar, records!!!
    albert/famdepedal

    ResponElimina
  3. Quan hi tornis, farem torns per anar-te trucant i que no e sentis sol.

    ResponElimina
  4. ufff!! i jo que com a molt puc arribar a còrrer 7 minuts seguits.... hehehe! Això teu és una proesa!!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo he corregut 2 hores i mitja d'una tirada. Això és molt més dur que qualsevol altra cosa que hagi fet mai, però sobretot a nivell mental...

      Elimina

No pensis gaire, però deixa un comentari!