dilluns, 29 d’agost del 2011

Ràdio: Tenir fills (El matí d'estiu, Catalunya Ràdio)

Escolto via podcast El matí d'estiu, només les seccions que trobo interessants, i la veritat és que el programa està força bé. Ara us presento una de les perles de la temporada: la secció Tenir fills, per la Míriam Tirado.
La secció pinta bé, comença amb un monòleg, força ensucrat, sobre una de les etapes de tenir fills (decidir tenir-ne, fer el chiqui-chiqui, embaràs, parir...) i llavors comença la debacle: la Míriam ha voltat hospitals i s'ha dedicat a entrevistar pares i mares passerells, la gran majoria amb només un fill (ara desenvoluparé més això), sobre experiències, sentiments, etc. Per què dic que la gran majoria només té un fill (a part de perquè ella ho diu)? Doncs perquè es nota.

Progressió humana segons el recompte de fills (teoria reduccionista de surfzone):

1 fill: això és Hollywood. Vius en un anunci de Tampax, tot és de color rosa (especialment abans de parir), vas a la botiga i et col·loquen tota la merda haguda i per haver, molta de la qual no faràs servir en la vida, escoltes consells de tothom, llegeixes llibres, vas a classes de prepart (per sort, el ginecòleg ens va estalviar aquesta mena de tonteria sectària)... Un cop ha nascut la criatura, canvi absolut: no tenen manual d'instruccions. Tot el que t'havien dit no serveix per a res; tot el que et passa, no surt als llibres. Tires endavant a trompicons, però mai has de reconèixer que tens dubtes. El teu fill és el millor, el que beu més llet de la teta, el que amb 2 mesos parla, amb 5 ja camina i si no vigiles amb 9 mesos ja ha fet la primera marató, de llest que és. Els pares continuen comprant-ho tot, esterilitzant qualsevol cosa que hagi de tocar el pollet. Quan porten 4-5 mesos sense dormir ni una puta nit seguida, llavors comencen a sortir els tòpics. El més estès és el "però compensa" o "però t'omplen tant" (trobo que l'únic que omplen és el cubell de la roba bruta fins dalt). De totes maneres, com que només hi ha un fill per a quatre mans, llavors continues apardalat anys i panys (veure'n exemple al bloc de la Noa, si encara no l'ha tancat un altre cop, clar). La meva teoria és que en aquest estadi es queden la majoria que han de tenir fills per la pressió social.

2 fills: Chaos AD. Ja durant l'embaràs es comença a ensumar el fracàs: la mare no pot dormir quan està cansada, perquè resulta que la criatura que volta per casa demana atenció tot el dia. Això només és un dels avisos, els quals quan arriben ja és massa tard per fer-se enrere. Durant la gestació no hi ha temps de llegir llibres ni escoltar consells i, a més, ja recordes que no serveix de res llegir tot allò. Llavors arriben els gelos, la competició entre germans per cridar l'atenció, baralles, crits nocturns, etc. Intentes que el fill gran, anteriorment conegut com el rei del mambo, no se senti desplaçat, però clar, ara ja cal dividir i el petit demana molta més atenció. Et sap greu deixar al gran de banda, fins que arriba un dia en què penses que s'ha de curtir i punt (error: t'ho farà pagar més endavant). La casa és un caos, no dones abast a fer neteja que ja torna a ser tot brut, et poses molt nerviós, però no hi ha res a fer. Fa temps que has deixat de preocupar-te per si cal esterilitzar els biberons o si el sistema digestiu de la criatura pot menjar l'aliment X abans de l'any. Senzillament algú ja li ha donat algun trosset de xocolata, una mica de fuet o llet de vaca normal i corrent als 8-9 mesos i has comprovat que no passa res amb aquestes collonades.

3 fills: festival del humor. Els que ja han perdut el nord completament amb els 2 fills i són (som) més rucs que ningú tenim tres fills. L'única diferència de quan tens el segon és que amb el tercer ja no t'esparvera res, ja saps què t'espera i que no hi ha res a fer per aturar aquesta espiral de bogeria domèstica. Això clar, a no ser que n'hi arribin dos de cop com al senyor Gerent, amb molta punteria ell i molt receptiva la seva dona. "El tercer fill puja sol", "el tercer es cria sol"; el pròxim que em digui aquesta frase li foto una escopinada al Martini. Potser sí que puja sol, però la roba no se la compra pas sol, ni es canvia els bolquers, ni res. Total, reset. Torna a començar.

Ah, guardeu-vos bé de tenir tots els fills del mateix sexe. Jo després de tenir tres filles encara sento com a mínim un cop per setmana el mític "què, ara el nen?" o bé el "Anaveu a pel nen, oi?". Feu-me un favor, aneu a prendre pel cul. Amb tota l'educació pel món, però pel cul.

Ah, no ho he dit abans, Double Combo és fer que algun fill neixi quan treguis bolquers a algun de més gran. Feu-ho i convertireu la casa en l'AquaDiver dels pixats... un epic fail en tota regla XD

7 comentaris:

  1. Haahahaha, anava llegint i anava pensant en els meus tiets, que en tenen cinc xDD

    Em sembla que m'esperaré molts molts molts anys, jo..

    ResponElimina
  2. Edúcalos o súfrelos......Marco Aurelio...

    ResponElimina
  3. Aisss, amb cinc nebots ja en tinc prou. No, gràcies!.

    Txisky

    ResponElimina
  4. La paternitat també es pot entendre com un descens als diferents cercles de l'infern...per cada fill, avances a un altre cercle... o no?

    Però són tant macos els petits fills de puta...

    ResponElimina
  5. Pistu, els teus tiets necessiten categoria apart (i tenen habitació reservada a Sant Boi).

    Miquel, una gran frase.

    Txisky, prova-ho, que riurem tots (però després escriu-ne al bloc).

    Senyor gerent, quanta raó té, som com una mena de Dantes en penitència perpètua.

    Per cert, em passen una nota interna que diu que sembla que no m'estimi les meves monetes, amb la de petons i abraçades que els faig, em sembla que queda prou clar :-)

    ResponElimina
  6. Monsieur Alyebard em fa arribar uns rodolins via correu electrònic, em diu que Blogger no li deixa posar comentaris amb alt contingut eròtic com el següent:

    Això ens passa per pensar amb la titola.
    Ella: ja t'has posat el condó que estic ovulant?
    Quien dijo miedo!
    i no llegir abans
    la meva dona tindrà un fill i jo un atac de nervis.

    ResponElimina
  7. Espero que ara es publiqui el comentari, tant que me l'havia currat!

    Estic molt d'acord amb el que has posat i no hi ha res que em vulgui de sorpresa (ara, una cosa és la teoria i l'altra la pràctica). Jo estic en la fase primera, primeríssima i tot és de color de rosa (depèn del dia, però resumint seria això). Això de les botiga endosa-merda ho tinc molt clar i és per això que hem decidit no fer llista de naixement a cap botiga concreta, que si algú ens vol regalar una xuminada inútil, abans ens regali diners XD A més, la majoria de coses ja les tenim de segona/tercera mà. Segur que algun trasto inútil caurà, però procurarem evitar-ho (a més, odio els trastos que no serveixen per res, no sóc de guardar coses).

    Una altra cosa que comentes i que em fa molta ràbia és la competència entre pares. "El meu nen ja parla. Va, digues alguna cosa." "El meu nen ja camina. Va, fes unes passetes." No tenen un fill, tenen una mascota. Que els deixin viure una mica, si us plau!

    També em trobo amb prenyades que tenen moltíssimes coses decidides sobre l'educació dels seus fills i no sé com s'ho poden ni plantejar (no ho sé, per exemple, la "tècnica" que faran servir per fer-los dormir). Sincerament, trobo ridícul fer plans de coses que no saps com aniran. Per no parlar dels ja pares-gurú que et donen consells de coses que son BONÍSSIMES o DOLENTÍSSIMES per als nens. Ai, tu, que em deixin fer la meva, que com el sentit comú no hi ha res (i a sobre em parlen de teories generalistes, quan és impossible que una cosa que funciona per un nen funcioni exactament igual per un altre.)

    Altres coses que comentes: això d'esterilitzar-ho i netejar-ho tot... em sembla que no seré d'aquestes. Més que res, que quan jo era petita i em queia alguna xuxe (per exemple) a terra, mons pares ho bufaven i a la boca de nou. I TAN MALAMENT NO HE SORTIT. Crec que la gent té taaaantes manies amb això que els nens estan més malalts que mai. Hi ha gent que em diu si no em desempallegaré del gos! Sense comentaris...

    El tema del segon fill em queda molt lluny però no hi podria estar més d'acord. És més, tinc la teoria que moltes parelles es divorcien per culpa del segon fill (ho estic comprovant a diverses escoles on treballo). I algunes parelles m'han confessat que després del segon ha estat una de les pitjors èpoques que han passat com a parella. Així que intueixo que el drama és considerable.

    I no sé si abans he escrit res més però vindria a ser això. Que entre les parelles que passen absolutament de tot i les que es preocupen per absolutament tot hi ha un enorme desert i em trobo com allà al mig. Recomforta veure que no hi estic sola.


    * Em prenc la llibertat de poder editar de nou aquest post un cop sigui mare. Tal com vaig llegir un dia, "jo era millor mare quan no era mare".

    ResponElimina

No pensis gaire, però deixa un comentari!