Pel·lícula: Las aventuras de Peabody y Sherman

Ahir vam anar al cine, aprofitant descomptes, entrades gratis i tot el que faci falta... que pagar 5 entrades senceres fa força mal a la butxaca. I com no podia ser de cap altra manera, la pel·lícula familiar va ser Las aventuras de Peabody y Sherman, de Dreamworks, basada en uns personatges de còmic antic.

En la pel·lícula s'expliquen les peripècies d'un gos, el senyor Peabody, i el seu nen adoptat, Sherman (compte, que això no és una filtració, que se sap des d'un principi). El gos és extremadament llest, un gran científic inventor, una ment brillant, i el nen és... bé, és un nen, res més (amb això ja n'hi ha prou).
La pel·lícula està molt i molt ben feta, diverteix tantant a criatures molt petites amb cap coneixement científic o històric (humor de garrotada, slapstick) com als adults que les acompanyem, amb bromes constants i dobles sentits o missatges intertextuals molt divertits.

Moments estel·lars: al començament, quan Peabody explica les coses que ha inventat durant el seu temps lliure, vaig riure moltíssim!
El racionalisme de Peabody i la bogeria de Sherman a l'hora de trepitjar el laberint de l'esfinx.
Aparicions i cameos de morir-se de riure (Bill Clinton ha de rebre un Oscar, és necessari).

També val la pena destacar la feina de la traductora, Idoia Arroyo, ja que el gos fa servir moltes frases fetes i juga amb dobles sentits, i realment ha aconseguit traduir-los tots amb molt encert!

Pel·lícula: El origen del planeta de los simios

Tot i el meu odi habitual envers James Franco (hi deu ajudar el cognom, suposo), haig de dir que em va agradar la pel·lícula. Malgrat la ficció, demostra ben bé que hi ha animals més humans que alguns humans.
Vaig trobar molt trist determinats moments, com ara quan Cesar s'adona que es queda sol al refugi; però el més dur de tot va ser quan ell mateix trenca el vincle amb els humans i és conscient del que fa.
Suposo que la duresa del moment és perquè a la pel·lícula han fomentat la humanitat del mico amb un comportament el més personificat possible.
Ara bé, també he trobat moltes exageracions (ja sé que és una pel·lícula de ciència-ficció), com ara que amb un simple cop d'ull a unes palanques i rodetes entengui com funcionen les finestres del sostre del refugi.

Moment estelar de la pel·lícula: l'assalt en el pont de San Francisco és genial. No ho considero una filtració, ja que sortia a la publicitat.

Valoració: altament recomanable, especialment per a qui li agradi la ciència-ficció i els animals. I les dues coses juntes, també.

PS: mireu-vos els crèdits, perquè contenen un PS que molta gent no veurà quan la facin per la tele (aquesta mania de tallar la pel·lícula a la primera lletra dels crèdits ha fet molt mal).

Pel•lícula: Elephant man

Ja té collons, fa mesos que vaig gravar-la a La sexta 3, i la setmana passada, en ple dol elefàntic, la vaig mirar.

La pel•lícula és de David Lynch, i està basada en la història real de Joseph Merrick, un britànic afectat d'elefantiasi, una malaltia congènita que provoca deformacions durant tota la vida. A la pel•licula l'home elefant és una atracció de fira, propietat d'un cràpula acabat que el maltracta i l'explota sense pietat, fins que el doctor Treves el descobreix i decideix ajudar-lo. A partir de llavors explica mil i una desgràcies que viu l'home. La història està molt ben explicada, fa posar els pèls de punta per les escenes de maltractament físic i mental a les quals és sotmès. El que em va esgarrifar més va ser quan descobreixes que no és un discapacitat mental sinó que és una persona culta i sensible. #epicfail per al doctor Treves...

I continuant amb la reflexió, he trobat força paral•lelismes amb la situació actual: estem sotmesos per uns talossos, pel simple fet d'explotar-nos dia sí, dia també. Només servim per generar la seva riquesa, ens maltracten, no ens deixen fer la nostra...

Ara mateix penjo l'estelada, i no es mourà d'aquí fins que quedi sense fils, jo no la despenjo! Com va dir un dia el Jair Domínguez, estem en territori enemic.

Pel·lícula: Amics amb diners

Quan la vaig gravar, creia que era una pel·lícula de riure... però resulta que no, és una mena d'obra coral sobre la felicitat i els diners, unes parelles molt i molt riques aparentment molt felices, i una noia sola aparentment molt feliç de ser-ho (i de no tenir tants diners com les seves amigues). En aquest sentit, Jennifer Aniston fa molt bé el seu paper, interpreta un cop més el paper de dona polivalent i desenfadada (com en aquella pel·lícula on tenia una fura per mascota).
Conclusió final: no tot és el que sembla... i els diners no fan la felicitat, però sens dubte hi ajuden molt XD

Pel·lícula: Algo pasó en Las Vegas

Un fart de riure! Una comèdia romàntica més, una altra amb Cameron Díaz, on una nit de bogeria porta a una sèrie de conseqüències inesperades.
El paper del jutge és molt bo, però molt poc creïble. De totes maneres, val la pena mirar-la per fer uns bons farts de riure.
Farem un monument al que va acabar posant el títol al final. En anglès és What happens in Vegas, un tros del proverbi What happens in Vegas, stays in Vegas (el que seria, per exemple, El que passa a Las Vegas, es queda a Las Vegas, una mica com si fos la llei del silenci, que tot el que passa allà no surt d'allà).

Pel·lícula: Jesucrist Superstar

Vet aquí un clàssic que cal mirar un cop a la vida. Jo ja l'he mirat, per tant ja la puc oblidar, com més aviat millor.
Algunes impressions:

• L'enregistrament és de 1973 i això es nota: hi ha un clima hippie per tota la pel·lícula.
• El fet de barrejar elements del passat (història, alguna roba...), amb elements del moment (avions, tancs, armes de foc) en el seu moment devia ser trencador. Ara fa poc més que riure.
• La cort d'Herodes actualment s'hauria de gravar a la sala Arena de Barcelona...
• Podrien haver agafat un Jesús que no fos guenyo, dic jo... tot i que fa uns falsets cantant que podria haver triomfat en algun grup heavy (si en aquell moment haguessin existit, clar).
• I finalment, la pel·lícula se centra més en el personatge de Judes que en el de Jesús. Per mi, ell és l'autèntic protagonista.

Nota mental: comprar una còpia del barret de Caifàs.

Pel·lícula: Delicatessen

Vaig gravar-la creient que era una pel·lícula gastronòmica, però no, és una barreja d'humor MOLT negre, irrealitat i terror. Tota l'estona domina un aspecte molt francès, tot tintat en sèpia. Un altre dels punts forts és que no ets capaç d'ubicar-ho en el temps (Segona Guerra Mundial, futur proper apocalíptic?).
L'escena de l'evacuació d'aigua al lavabo és brutal. Encara ric...

Pel·lícula: Fràgils

Espectacular, Jaume Balagueró ens fa cagar de por un cop més. Al començament potser es fa una mica pesat la introducció lenta de personatges, però després agafa un ritme frenètic que fa posar els pèls de punta. Sens dubte, avui #nodormo XD

Pel·lícula: Llàgrimes del sol

Ahir a la nit vaig mirar aquesta pel·lícula, la van fer fa un mes o dos a TV3, i la veritat és que vaig parpellejar poc en les dues hores que dura, la història comença fluixeta i estranya, però a mesura que avança la pel·lícula guanya molt, els fragments amb escenes de guerra són sensacionals, són d'una cruesa i realisme que fan posar pell de gallina. Veient la història (i especialment un parell de talls molt brutals) entens què és i com funciona la neteja ètnica a Àfrica.
A més, hi surt Monica Bellucci, que sempre és un punt a favor i una bona empenta per mirar qualsevol pel·lícula on surti ella. En aquesta ocasió fa d'italiana i, com passa en la majoria de pel·lícules on apareix, s'ha de justificar com a tal: en aquest cas, dient 4-5 frases en italià quan està molt emprenyada (fet que li dóna realisme, ja que normalment per molts idiomes que sapiguem, per cagar-nos en Cristu ens va força millor la llengua mare).

Val la pena dir que no és una pel·lícula típica nord-americana, plena de fantasmades, sinó que és una història bastant creïble. Mireu-la (si us ve de gust, clar).

Pel·lícula: La morada del miedo

La vaig veure en 2 trossos, de nit, i totalment fosc a casa. Fa por, molta por. Fa cagar de por, molts ensurts. Al final et fa pensar força en El resplandor, diria que hi ha uns plans amb una destral que són una clara referència a aquest clàssic del terror.

Pel·lícula: Marathon Man

Pel·lícula de l'any 1976, amb un Dustin Hoffman totalment mamelló fent de corredor de maratons fracassat que es veu emmerdat en una trama de nazis, val a dir força inversemblant. De totes maneres, retrata molt bé la fixació per córrer més i rebaixar ritme que tenim els beneits que correm sovint.

Jo no conec gaire jueus, però pel que sembla a la pel·lícula, se'ls reconeix per l'aspecte, ja que al principi de tot, hi ha un malentès amb uns cotxes i a la mínima ja comencen a insultar-se mútuament jueu-nazi. Això és veritat o és un altre tòpic de pel·lícula?

Pel·lícula: Scorpio

Una pel·lícula antiga, d'espies, però boníssima. Altament recomanable, molta acció i amb un argument molt aconseguit.
Detall vintage: l'ús del zoom és molt divertit. En aquell moment devia ser trencador; ara fa trencar de riure XD
Per cert, continua explotant el tòpic que la CIA són una colla de fills de puta i traïdors acabats... potser al final ens ho haurem de creure.

Pel·lícula: Superfumats

El començament de la pel·lícula és una mica fluix, vaig estar a punt de deixar-la, però a partir del sopar a cals sogres, no pares de descollonar-te.
Frase per emmarcar: El Dorado existeix.
Escena més esbojarrada: el peu i el cotxe de policia.

Pel·lícula: El guateque

Un clàssic de l'humor, la van fer fa uns dies a La sexta 3 (cadena molt recomanable, fan pel·lícules tot el dia).
La introducció està agafada amb pinces, pero el tros de la festa és molt divertit, Peter Sellers era un mestre de l'humor, i aquesta pel·lícula és un referent directe de Mr. Bean, especialment per la mala estrugança del personatge i el surrealisme extrem de les situacions.
És una joia de l'humor, sens dubte, però el ritme és de fa 30 anys, jo he trobat que alguna situació s'allarga fins a ser pesada.
El color dels mitjons és únic.

Pel·lícula: Dororo

Fa uns dies la van passar per TV3, ahir la vaig acabar de veure; em va agradar molt, és una pel·lícula curiosa, amb alguns gags divertits (però posats amb calçador). És curiós veure la mitologia oriental, l'aparició de dimonis, monjos i guerrers, el seu codi ètic...

Els efectes especials amb els diferents dimonis són massa evidents, però en canvi, els membres de Dororo (i no vull dir res més) són d'allò més realistes.

Per cert, el tros de lluita després de marxar del poble, a ritme de flamenc, és, com a mínim, per partir-se de riure. No sé com han pogut fer aquesta associació d'idees, però no funciona XD

El final de la pel·lícula és, sens dubte, ideal per a una segona part.

Pel·lícula: Banderas De Nuestros Padres

Un retrat brutal de la guerra del Vietnam i la passió desmesurada d'Estats Units per crear herois i la necessitat de tenir-los i poder-los ensenyar. A part del muntatge de la fotografia mítica de la presa de la illa d'Iwo Jima, que sembla que hauria de ser el punt culminant de la pel·lícula (i resulta que només n'és un punt de partida), la pel·lícula no et pot deixar indiferent.
Un altre aspecte molt bo és la psicologia dels personatges, es nota realment que Clint Eastwood va cuidar molt aquest aspecte.
La recomano, sens dubte és realment bona.
Tinc pendent per mirar Cartas desde Iwo Jima, la seva pel·lícula germana, amb la visió del mateix conflicte des del punt de vista japonès. Ho he intentat un parell de dies, però he acabat KO al sofà (mal senyal).

Pel·lícula: Up

Lyli, no llegeixis aquest apunt si vols veure-la!

Ahir vaig veure Up amb les meves filles i la veritat és que va ser tot un encert: uns personatges entranyables, tracten el tema de la mort amb força naturalitat (passa i ja està), situacions còmiques que fan riure a grans i petits i la visió que les coses costen i que no tot ve donat a la vida.
De pas, també veig una bona ganivetada al sistema judicial nord-americà quan envien a l'avi a judici i després a la residència.

Per cert, en el moment en què surten els globus, vaig presenciar la caiguda de mandíbula més impressionant de la vida en una de les meves filles: va quedar uns 5 minuts bocabadada, literalment.

Pel·lícula: Push (héroes)

La veritat és que no sé com vaig acabar veient aquesta pel·lícula, no n'havia sentit a parlar enlloc, ni n'havia vist cartells a cap vídeoclub. Sigui com sigui, me la vaig mirar. Només puc dir que és boníssima. Actors totalment desconeguts, una trama molt cuidada i superpoders curiosos.

Si us agrada la sèrie Herois (especialment la primera temporada), no us la perdeu, que val molt la pena.

Pel·lícula: Quemar después de leer

Enrevessada i, pel meu gust, força avorrida. Creia que era de riure, però no, és un thriller d'espies i exespies on l'únic que fa riure són les desgràcies personals dels personatges i la manera com s'enganyen els uns als altres.
Diria que en algun moment o altre em vaig adormir, perquè no vaig acabar d'entendre el final, però no pot ser, perquè me la mirava un dia mentre planxava la roba... així que encara ho entenc menys!

Pel·lícula: Dante's inferno

Dante's inferno és una adaptació a pel·lícula d'animació feta a partir d'un videojoc amb el mateix nom (al qual no he tingut el plaer de jugar). Val a dir que la pel·lícula és entretinguda, res de l'altre món, però la trobo molt interessant per fer conèixer la grandíssima obra mestra del Dant als jugadors o espectadors adolescents (hi ha molta, molta sang i sexe força explícit). Com a adaptació de La divina comèdia, retrata molt bé tota la mitologia il·lustrada per Dant, amb tots els nivells de l'infern, duríssima a nivell intel·lectual (hi ha un infern per a cadascun dels pecadors, ningú se n'escapa).
La pel·lícula és entretinguda, però no apta per a menors de 16 o 18 anys, segons sensibilitats. Jo l'englobaria entre cinema gore, thriller o terror, ja que fa força impressió :-)