Monument als castellers

O almenys, això diuen...
Jo trobo que és un tros de filferro gegant, res més, com el que poses al jardí perquè no entrin/surtin els conills. Per tant, jo diria que és un monument al filferro.

Podria sortir al meu altre bloc, sens dubte.

Excursió familiar: Dolmen de la Paborda (La molina)

 Buf, fa gairebé mig any que vam anar a fer aquesta excursió... i sembla que sigui ahir! Vam anar uns dies a l'alberg Mare de Déu de les Neus, situat al poble de La Molina amb el programa Vacances en família del Xanascat (els que teniu canalla, ja sabeu de què va, això). Un matí en trineu, una tarda als banys de Llo (més que recomanable, fins i tot amb canalla petitona) i alguna excursió, coses ideals per tornar a casa fet una coca.

Sortim de l'alberg a peu per la carretera direcció França i després de travessar la via del tren (sí, l'infame tren de baixa velocitat Barcelona-Puigcerdà, diu la llegenda que va tan a poc a poc que es pot baixar del tren en marxa, collir flors i tornar-hi a pujar sense problemes) trobarem aquest cartell a mà dreta. Que no us espanti la pujada que us queda al davant, aquests 40 o 50 metres tenen el desnivell màxim que fareu en tota l'excursió!

Aquestes fotos són fetes més o menys durant l'equinocci d'hivern, ni una llambregada de neu enlloc. I avui, que ens apropem a l'equinocci d'estiu, encara tenim molta, moltíssima neu al Pirineu, inundacions per desgel a la vall d'Aran... en fi, un desastre climatològic!

Llavors arribem a un pla, anem fent xino-xano seguint la tanca de pedres que devien fer quan Jesucrist demanava l'Scalextric a sant Josep...

I en qüestió de mitja horeta o 40 minuts des de la sortida, arribem al dolmen. Una excursió 100 % familiar, amb nosaltres va venir la filla més petita, amb 2 anys acabats de fer, sense cotxet ni motxilla ni res, només vol anar fent servir les cames!

Una estona meditant i agafant forces (i paciència) i a tornar!

Nosaltres vam continuar cap al bosc, direcció nord, per anar a parar a les cases del poble i acabar l'excursió al parc infantil que hi ha al costat del pont d'entrada (el que té un dinosaure a tocar de la carretera, suposo que deu ser un animal autòcton de la zona...).

Com sempre, el track del GPS i el mapa de Wikiloc.

Un expert conduint

Cada dia a icat.cat, Els experts ens ensenyen al final del programa com ser un expert a la vida, sense pretensions (bé, al contrari, amb moltes pretensions). Dimarts van explicar com ser un expert conduint, no us el perdeu!

Jo vaig riure molt, moltíssim.

Flors

Unes quantes fotos per a un concurs de flors...

Sempre hi ha tronats al món. Un d'aquests és Ken Block, pilot de ral·li, especialista de cinema (no m'estranya) i intrèpid en general.
Moments que m'agraden més del vídeo:
El salt del canvi de rasant on empalma (i on perd una càmera del frontal, adéu GoPro).
El cameo de Pastrana.
La volada amb el cotxe totalment creuat.

Llibre: Les bruixes d'Arnes, de David Martí

Em van donar aquest llibre el sant Jordi de 2012, a canvi de mig litre de sang, més o menys. La iniciativa d'Edicions 62 de regalar llibres als donants en un dia en què ells fan negoci és molt lloable; sigui com sigui, jo ho vaig saber al final, sóc donant habitual, i amb el piscolabis que ofereixen, ja en tinc prou: sóc un golafre de mena.

Pel que fa al llibre, està molt bé, és una història ben narrada, amb detalls ben escabrosos (com toca sempre que surt la Inquisició a qualsevol lloc), intriga i esperança a parts iguals.

De totes maneres, el llibre deixa moltes coses obertes o penjades, com per exemple, l'aparició del nen pastor o el destí d'algun personatge (és complicat no fer filtracions de la trama), i sembla que David Martí no sàpiga com acabar el llibre, ja que a partir del 70-80% del llibre, es troba a faltar acció que aporti alguna cosa al llibre.

Tot i aquest punt negatiu, el llibre val la pena, ja que en té molts de positius, com ara la inclusió d'un mapa dibuixat a mà alçada de la zona, imprescindible per a exjugadors de rol de ment malalta.

He fet la Trailwalker

 Amb els Wacky Walkers ens vam apuntar a la Trailwalker, vam començar-la dissabte a les 10 i 5 del matí i vam acabar-la ahir, diumenge, a les 10 i 20 del matí, després de 24 hores, 16 minuts i 6 segons de riure, xerrar, caminar i patir. Diria a parts iguals, però crec que la majoritària, a part de caminar, va ser patir.
Al final, vam arribar al final, que és el que comptava, però si volem mirar els números, vam ser l'equip número 89 en arribar, també vam estar entre els només 77 equips sense cap abandonament entre els membres. De fet, podríem dir que l'únic abandonament va ser el del cotxe del Josep, que dissabte al matí ja li feia mandra arribar a Olot (el cotxe, no el Josep).
Un cop dit tot això, unes quantes fotos, poques, per il·lustrar el drama:

Uns dies abans cal preparar el cos, sobretot amb carburant. Moltes calories, i de qualitat, com aquests scones casolans amb nata i melmelada.

També calen quantitats ingents de proteïna i verdura, com hamburgueses amb samfaina, just després d'un plat descomunal d'arròs. Tota caloria serà benvinguda durant la cursa!

Els de Sitio Club ens vam fer unes samarretes magnífiques, amb tot el recorregut marcat per davant, màniga i darrere. Gràcies! Van ser el nostre uniforme de carrera, quan avançaves (o t'avançaven), moltíssima gent comentava que era una canya de samarreta. Sabeu què? Tenien raó, era una canya!

Arribant a Sant Feliu de Guíxols, ja contenint les llàgrimes d'emoció, només quedava el martiri final, la baixada fins al mar.

I aquí les últimes passes abans d'arribar al passeig marítim, amb l'equip totalment exhaust, amb poques ganes d'explicar-nos coses després d'un dia sencer junts, compartint totes les passes que vam fer, a uns metres de veure la línia d'arribada i les famílies.

I a l'apartat anècdotes, una foto dels 2 parells de mitjons que vaig fer servir. Els de la dreta em van durar fins a Girona (gairebé 60 km), on vaig tornar-me a obrir les butllofes dels talons, em vaig treure la roba de dia (malla curta, samarreta, barret i res més) i em vaig posar la roba de nit (malla llarga, samarreta tèrmica, jaqueta, buf, guants i gorra). Contra tot pronòstic i després del penós estat físic detectat després de sopar a l'aire lliure amb molt fred, aquest canvi de roba (i un ibuprofen) va fer-me millorar. Val la pena dir que l'organització s'hauria de repensar això de no deixar entrar menjar al pavelló de Girona, va ser molt dur haver de sopar a l'aire lliure després de tantes hores d'esforç :-(
Els altres mitjons, els de l'esquerra, són els que van arribar fins el final. Les taques dels talons són del líquid que va sortir quan les butllofes van dir prou, van deixar de drenar i van rebentar. Tot i l'angúnia de trobar els peus molls, es va acabar el dolor, així que va ser tota una sort!

Camí del cotxe vaig veure això. Si hagués estat un altre dia, però amb el mateix cansament, ho hagués intentat... però ahir no era el dia. Vam estar fent números alt per alt amb el Javi i suposem que entre els dos ens vam menjar, si haguéssim tornat a muntar els talls de fruita, unes 30-40 peces de fruita cadascun, pel cap baix. Val la pena fer esment que la gran majoria van ser plàtans, així que podrem comprovar allò de si són tòxics o no...

I l'últim drama viscut ahir: baixar al safareig a estendre la roba. Els graons més complicats de pujar i baixar de la meva vida.

Recomptes, estadística i tonteria variada:

• Distància: 101,03 km.
• Temps: 24 hores, 16 minuts i 6 segons.
• Calories gastades: 7355.
• Calories ingerides: més, moltes més.
• Diferència de pes: -0,6 kg (de dissabte al matí a dilluns al matí).
• Butllofes: 2 (una per turmell).
• Passes: 138959 (i d'aquí puc extrapolar que la meva gambada és de 72 cm).
• Hores de son per recuperar: ahir diumenge vaig dormir al sofà després de dutxar-me, un parell d'hores. Després de dinar vaig tornar a dormir un parell d'horetes més. I al vespre, després de sopar, vaig anar al llit a les 9 i poc... i m'he llevat després d'una volta de rellotge, gairebé a 3/4 de 10.
• Agulletes: milions.

I com sempre, l'enllaç a l'activitat del Runkeeper.