Al final, vam arribar al final, que és el que comptava, però si volem mirar els números, vam ser l'equip número 89 en arribar, també vam estar entre els només 77 equips sense cap abandonament entre els membres. De fet, podríem dir que l'únic abandonament va ser el del cotxe del Josep, que dissabte al matí ja li feia mandra arribar a Olot (el cotxe, no el Josep).
Un cop dit tot això, unes quantes fotos, poques, per il·lustrar el drama:
Uns dies abans cal preparar el cos, sobretot amb carburant. Moltes calories, i de qualitat, com aquests scones casolans amb nata i melmelada.
També calen quantitats ingents de proteïna i verdura, com hamburgueses amb samfaina, just després d'un plat descomunal d'arròs. Tota caloria serà benvinguda durant la cursa!
Els de Sitio Club ens vam fer unes samarretes magnífiques, amb tot el recorregut marcat per davant, màniga i darrere. Gràcies! Van ser el nostre uniforme de carrera, quan avançaves (o t'avançaven), moltíssima gent comentava que era una canya de samarreta. Sabeu què? Tenien raó, era una canya!
Arribant a Sant Feliu de Guíxols, ja contenint les llàgrimes d'emoció, només quedava el martiri final, la baixada fins al mar.
I aquí les últimes passes abans d'arribar al passeig marítim, amb l'equip totalment exhaust, amb poques ganes d'explicar-nos coses després d'un dia sencer junts, compartint totes les passes que vam fer, a uns metres de veure la línia d'arribada i les famílies.
I a l'apartat anècdotes, una foto dels 2 parells de mitjons que vaig fer servir. Els de la dreta em van durar fins a Girona (gairebé 60 km), on vaig tornar-me a obrir les butllofes dels talons, em vaig treure la roba de dia (malla curta, samarreta, barret i res més) i em vaig posar la roba de nit (malla llarga, samarreta tèrmica, jaqueta, buf, guants i gorra). Contra tot pronòstic i després del penós estat físic detectat després de sopar a l'aire lliure amb molt fred, aquest canvi de roba (i un ibuprofen) va fer-me millorar. Val la pena dir que l'organització s'hauria de repensar això de no deixar entrar menjar al pavelló de Girona, va ser molt dur haver de sopar a l'aire lliure després de tantes hores d'esforç :-(
Els altres mitjons, els de l'esquerra, són els que van arribar fins el final. Les taques dels talons són del líquid que va sortir quan les butllofes van dir prou, van deixar de drenar i van rebentar. Tot i l'angúnia de trobar els peus molls, es va acabar el dolor, així que va ser tota una sort!
Camí del cotxe vaig veure això. Si hagués estat un altre dia, però amb el mateix cansament, ho hagués intentat... però ahir no era el dia. Vam estar fent números alt per alt amb el Javi i suposem que entre els dos ens vam menjar, si haguéssim tornat a muntar els talls de fruita, unes 30-40 peces de fruita cadascun, pel cap baix. Val la pena fer esment que la gran majoria van ser plàtans, així que podrem comprovar allò de si són tòxics o no...
I l'últim drama viscut ahir: baixar al safareig a estendre la roba. Els graons més complicats de pujar i baixar de la meva vida.
Recomptes, estadística i tonteria variada:
- Distància: 101,03 km.
- Temps: 24 hores, 16 minuts i 6 segons.
- Calories gastades: 7355.
- Calories ingerides: més, moltes més.
- Diferència de pes: -0,6 kg (de dissabte al matí a dilluns al matí).
- Butllofes: 2 (una per turmell).
- Passes: 138959 (i d'aquí puc extrapolar que la meva gambada és de 72 cm).
- Hores de son per recuperar: ahir diumenge vaig dormir al sofà després de dutxar-me, un parell d'hores. Després de dinar vaig tornar a dormir un parell d'horetes més. I al vespre, després de sopar, vaig anar al llit a les 9 i poc... i m'he llevat després d'una volta de rellotge, gairebé a 3/4 de 10.
- Agulletes: milions.
I com sempre, l'enllaç a l'activitat del Runkeeper.
Certifico que els plàtans no són tòxics ni provoquen taps intestinals. Jo em vaig engreixar 200 grams en el mateix període.
ResponEliminaContent d'haver compartit aquesta experiència amb tu i amb la resta. Enhorabona per haver-ho aconseguit, quan vam arribar a Llagostera et vaig veure amb molt mala cara :-)
De tota manera, en aquesta foto que has posat a dalt de tot a mi se'm veu com una ànima en pena... el cert és que vam arribar tots justejant i molt.
Efectivament, no són tòxics. Caldria mirar si són diurètics XD
EliminaLa caminada per dintre Llagostera a mi se'm va fer eterna, i més amb la crida de la selva demanant sortir... però diria que també vaig patir moltíssim a Girona, la pujadeta entre la rotonda on vam sopar i el pavelló va ser mortal!
Sí, diurètics ho han de ser. Hauria omplert les 8 garrafes grogues del Sahel que voltaven pel camí...
EliminaLa pujada de Fontajau, mortal també per a mi. Va ser increible el contrast entre aquell moment i el d'una estona després quan vam sortir cap a Cassà.
Molt bé! Però continuo pensant que això que feu és de sonats. Un company del tren era membre dels que van quedar SEGONS!! - 10 hores!!-
ResponEliminaAlbert, tens raó: és de sonats. Ningú amb el cap centrat hauria de fer una salvatjada així. I ningú que l'hagi fet i encara tinc el cap on toca, l'hauria de repetir XD
Elimina